Societat alchòlica

Diu que a l’edat mitjana l’aigua de les fonts i rierols de les terres baixes era causa de mals de panxa diversos, originats per les defecacions del bestiar aigües amunt, i que aquesta era una de les raons per les quals pagesos i pencaires en general preferien fer-se passar la set amb líquids que continguessin una certa dosis d’antisèptic. On la climatologia permetia la vinya, vi, i on hi havia excedent de cereal, cervesa.

Quan diem, a Catalunya, que abans tot això eren sembrats i assenyalem aquelles feixes ara engolides pel bosc, estem parlant sobretot de vinya, de vi pel consum domèstic i de destil·lats d’alta graduació que suportaven bé els viatges transoceànics. D’aquí, de promoure i facilitar l’embriaguesa arreu del món i sobretot a les colònies americanes, provenen algunes de les primeres fortunes que van fer possible la nostra primera industrialització.

Benjamin Franklin, l’independentista i molt més coses nord-americà, explica a la seva autobiografia que de jove (mitjans segle XVIII) va treballar en una impremta de la metròpoli, a Londres, i que allà l’anomenaven el Water-American perquè ell, de família religiosa i puritana, era l’únic que no prenia begudes alcohòliques durant la jornada laboral. Els seus companys bevien strong beer  (forta de gust i de grau) que els portaven directament des de l’alehouse de la cantonada. Una pinta abans d’esmorzar, una per esmorzar, una entre l’esmorzar i el dinar, una per dinar, una a mitja tarda i una darrera en acabat de treballar. Dissabte al vespre, a més, 6 Shillings d’aiguardent.

A Dallas, la mítica sèrie de televisió, es passaven el dia a la voreta del moble bar. Escenes semblants es veuen en les produccions actuals que recreen l’ambient d’oficines i comissaries a la segona meitat del Segle XX. A finals dels anys 80 un servidor treballava a Correus i cada matí anàvem amb un company fins a l’estació a recollir la saca que ens duia el tren de les 8 provinent de Lleida. Com que sempre feia tard, l’esperàvem a la cantina on els ferroviaris, per fer-se passar la son, es bevien regularment una, dues o tres barreges (d’anís sec i conyac).  En aquella època, als bars de treballadors (transportistes inclosos) l’hora d’esmorzar era la festa de la mitjana, el carajillo, el raig i el contra-raig. I les nits de dissabte era habitual anar de bar en bar per tota la comarca i conduint amb Barricada a tota hòstia (comete las señales, pisa mas, corre, estamos llegando a mi barrio, corre, corre).

Vull dir, amb tot això, que parlem molt de com ha canviat el consum de tabac a les nostres societats els darrers 20 anys, però som poc conscients de fins a quin punt també hem aconseguit endreçar i reduir de forma molt significativa la ingesta general d’alcohol. Que segueix generant problemes, de salut i de convivència? Evidentment. Que cal seguir prenent mesures per acotar i reduir l’embriaguesa? Seguríssim. Ara bé, que el beure forma part essencial de societats com la nostra i que juga un paper socialitzador i lúdic moltes vegades positiu i enriquidor també s’hauria de poder dir. Salut!

Afegeix un comentari