Adam Majó

Amb la taula de diàleg acordada entre ERC i el PSOE, amb el suport explícit o tàcit  del conglomerat Unides Podem i de JxC, poden passar cinc coses:

1. Que no arribi ni a ser una realitat, perquè un o més d’un dels agents implicats la boicotegi a base d’esperar massa, de trobar-hi pegues o d’exigir condicions, terminis o protocols difícils d’assumir per la resta de participants.
2. Que sí que arribi a funcionar i proporcioni hores i hores de conversa, però que no hi hagi manera d’arribar a un mínim comú denominador, ni en el diagnòstic ni en el remei, i que, com ha passat tantes altres vegades en situacions semblants arreu del món i al llarg de la història, s’ajorni la solució dialogada per més endavant, per quan el conflicte tingui unes altres característiques i/o els protagonistes, personals i polítics, siguin també uns altres.
3. Que s’arribi a un acord que allunyi indefinidament l’autodeterminació (i, per tant, la independència a canvi d’una transformació en profunditat de l’estructura política, simbòlica i econòmica de l’estat espanyol. Amb reconeixement explícit de la plurinacionalitat, un estatus legal superior per a la llengua catalana, el famós blindatge de les competències i un nou model de recaptació i distribució de recursos públics.
4. Que, en base als convenis internacionals subscrits pel Regne d’Espanya -i que per tant formen part del seu ordenament legal- es concreti un calendari, més o menys llarg, i unes condicions, sempre discutibles, per l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació.
5. Aquesta darrera possibilitat és, en realitat, una combinació de les dues anteriors. Es tractaria de preveure un referèndum d’autodeterminació (amb aquest nom o amb un altre) per d’aquí uns anys i, paral·lelament, tirar endavant la reforma de l’estat. D’aquesta manera, l’estat comptaria guanyar la votació de manera clara i així tancar, per almenys una o dues generacions, l’etern problema català.

Tres són les debilitats més importants d’aquesta taula. La primera, més aparent que real, la manca de sintonia entre els diferents protagonistes de la part catalana. La segona, molt més greu, la representativitat  justeta de la part espanyola. Si, en el cas català, un hipotètic acord que impliqués a JXC, ERC, PSC i Comuns representaria a la majoria amplíssima de la societat catalana i tindria una legitimitat incontestable, a la banda espanyola, en canvi, els negociadors compten amb un suport de mínims al Congreso i amb la oposició activa i bel·ligerant de sectors molt poderosos del mateix estat, dels mitjans de comunicació i de la societat espanyola. Per últim, una diàleg d’aquesta mena, que toca qüestions centrals de l’ideari polític de les diferents parts implicades, necessita, de manera indispensable, tranquil·litat, per construir confiança mútua, i discreció, molta discreció. I sincerament, en la societat de l’espectacle, les filtracions, els egos i les exclusives, no estic segur que tranquil·litat i discreció puguin ser possibles.