Mirar endins o mirar enfora

A la segona meitat dels anys 80 no hi havia cap partit amb representació parlamentària que proposés obertament la Independència (ERC no ho fa fins l’any 1989 i CDC de forma progressiva la segona dècada del segle XXI). El moviment independentista d’aleshores s’articulava entorn d’una entitat anomenada Crida a la Solidaritat i d’una nova organització política dèbil i marginal:  l’MDT (Moviment de Defensa de la Terra) . Es va produir, però, un fenomen (massa poc estudiat) que va agafar a tothom desprevingut i sense el qual res del què ha passat 30 anys més tard s’entendria. Sense detonant identificat i quan semblava que el règim autonòmic i la democràcia espanyola gaudien de més consens i suport que mai, de sobte, una part important de la joventut catalana, crescuda ja en el post franquisme, decideix que allò no li fa el pes  i opta per abraçar de manera alegra i desacomplexada la causa de la independència.

I és precisament en aquest context de creixement explosiu quan al sí de l’MDT sorgeixen (ai las!) dues propostes estratègiques, el Front Patriòtic i la Política Independentista de Combat. Dos enfocs contraposats que de forma menys explícita, més difusa,  es reprodueixen ara, trenta anys més tard. Uns, els del FP, creien que l’àmbit de creixement preferent, prioritari i gairebé únic de l’independentisme era el mateix (en llenguatge de l’època) nacionalisme català i que del què es tractava era, bàsicament, de decantar el món catalanista cap a posicions obertament independentistes. Els altres, en canvi, els de la PIC, pensaven que el què calia era dirigir-se a la gran majoria de la societat, a  (també en llenguatge de l’època) la classe treballadora o classes populars, i que calia oferir alguna cosa més que llengua i bandera per plantejar un horitzó de transformació social ambiciós i engrescador. Val a dir que cap dels dos sectors aconseguí consolidar els respectius projectes i que els fruits d’aquella efervescència polític-generacional no es veieren fins bastants anys més tard.

El cert és que en aquest inici de la tercera dècada del segle XXI l’independentisme català poc té a veure amb aquell de finals dels 80. No obstant, afronta debats similars. El novembre de 2017 tot (tot!) l’independentisme accepta que la república no s’ha implementat i que el marc autonòmic segueix sent útil per avançar; per això no es boicotegen, sinó tot al contrari, les eleccions autonòmiques convocades per Mariano Rajoy que suposaven, de facto, la renuncia al mandat de l’1 d’octubre. S’obria, per tant, una nova etapa que ajornava la independència uns anys, no sabem quants. I aquesta nova situació el moviment l’afronta, com anys enrere, des de dues perspectives diferents, mirant enfora o mirant endins. Buscant líders i traïdors, valents i covards en el propi moviment o intentant seguir creixent en suports, comprensions i complicitats. Dos enfocs que tenen també a veure amb dues visions de la realitat, la dels que creuen que la composició del país no dona per gaire més i que  l’independentisme ha de sortir-se’n a partir de les actuals majories, i la dels que creuen que no, que encara queda molt camp per córrer i que la base, sí, la base, encara es pot i s’ha d’eixamplar molt més. Dues visions que vinculades, crec, a diferents concepcions de la identitat, factor evidentment clau alhora de posicionar-nos tots plegats a favor o en contra de la independència. Identitat rígida, monolítica, inamovible, donada i única o, per contra, flexible, polièdrica, mutable, opcional i compatible. I aquest no és un debat català ni passat de moda, sinó universal i més actual que mai.

 

Afegeix un comentari