Adam Majó

Xuts a pals

16 de gener de 2020
0 comentaris

Una qüestió personal

Una de les coses que més m’agrada a la vida és canviar d’opinió. Primer són dubtes sobre aspectes menors o tangencials d’una determinada certesa, moltes vegades, però no sempre, lligats a noves dades o perspectives personals. Després arriba la desagradable sensació que alguna cosa falla en la  lògica interna d’aquella idea o argument, que el què semblava tant evident potser no ho és tant. Més endavant cal passar el dolorós tràngol d’admetre que l’adversari, aquells amb qui havies discutit sobre allò mateix, potser tenia (maleït sigui!) raó. Finalment, un dia, en un procés que pot durar setmanes o anys, depenent de la matèria en transformació, com si de sobte s’obrís la finestra i entrés llum i aire frescos, ho veus clar i t’abraces sense rancúnia a l’argument oposat al que sempre havies defensat. I ho fas, paradoxalment, com si es tractés d’un vell amic amb qui t’haguessis barallat però a qui, en el fons, sempre havies estimat. Com si la nova creença sempre hagués format part de tu, de forma més o menys inconscient i oculta, i ara, per fi, s’hagués revelat amb tot l’esplendor i la desvergonya. La fe (o l’alegria) del convers, en diuen, despectivament, els amants del dogma.

I, malgrat això, hi ha temes sobre els quals, per molt que passi el temps i canviïn radicalment les circumstàncies personals, no trobo la manera de canviar d’opinió.

Em passa  – si heu tingut la paciència d’anar-me llegint en aquest diari ho sabreu prou- amb la crítica i animadversió cap a l’hegemonia física i cultural de l’automòbil (la societat cotxealcòlica). Quan jo no tenia carnet i anava a peu a treballar em semblava evident que hi havia massa cotxes per tot arreu. I ara, que ja tinc el refotut carnet, que faig una pila de quilometres cada setmana i que, a sobre, no em desagrada això de conduir, segueixo pensant exactament el mateix. Convertir-me en conductor, tenir cotxe i gaudir de la maleïda “llibertat que et dona” no m’han fet valorar de diferent manera un model de mobilitat que em segueix semblant car, perillós, isolador, contaminant, insostenible, destructiu, sorollós i malbaratador d’espai i recursos.

Ho he convertit en una qüestió personal, en una dèria,  pensareu. I sí, també és una qüestió personal. I és que, personalment, estic molt fart de no poder caminar tranquil·lament amb la canalla per pobles i ciutats (zones de vianants incloses) sense haver d’estar constantment en tensió per si un cotxe els envestirà en qualsevol moment. Personalment, n’estic fins al capdamunt  de perdre hores a la carretera fent anar un coi de maquinota, quan podria (si no l’haguessin tret ara farà 50 anys) agafar un tren que em portés a Manresa o  Barcelona des del berguedà mentre aprofito l’estona llegint, dormint, treballant o, simplement, badant a través de la finestra. Personalment, em fastigueja viure en una ciutat lletja (o molt menys maca del què podria ser, si ho preferiu) entre altres raons -però aquesta de forma destacada- perquè carrers, places i espai públic en general estan pensats per circular-hi amb vehicles de motor i no per passejar-hi, estar-s’hi i gaudir-ne. I és que canviar el model de mobilitat no és només una qüestió de contaminació i crisi climàtica (que també, evidentment) és una qüestió de sentit comú, d’optimització del temps, l’espai i els recursos i de qualitat de vida, a les ciutats grans però també –no ho oblidem- a les mitjanes i petites.

Ritual iniciàtic
28.06.2010 | 7.00

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!