Un dijous a Luxemburg

S’acostuma a dividir l’actitud dels diferents governs i forces polítiques en relació a això que anomenem la “construcció europea” en dues grans tendències: l’europeista i l’euroescèptica. En realitat, però, hauríem de distingir-ne tres, de propostes en joc (i cada una, com sempre passa, amb matisos, variants i contradiccions). En primer lloc hi ha els partidaris de tornar enrere, de desconstruir el què s’ha edificat els darrers 70 anys o d’abandonar unilateralment la Unió com sembla que, ara sí, farà Anglaterra i (veurem si tots) els altres membres del Regne Unit. En segon lloc l’immobilisme, que més enllà de la retòrica aposta per mantenir l’estructura actual -un club d’estats- de la qual cada país representat intenta treure’n el màxim i aportar-ne el mínim, alhora que els governs respectius l’utilitzen per treure’s la responsabilitat del damunt en aquelles decisions i polítiques més obertament injustes, impopulars o directament immorals. Las darrera opció, actualment en recomposició, és la obertament europeista, la que aposta per convertir la Unió i la resta d’entitats europees supranacionals (també el Consell d’Europa) en  organismes polítics i democràtics vinculats cada cop més als ciutadans i menys als estats. Una Europa que trenqui amb la idea de la suma de banderes (de pobles, nacions i estats) per posar els ciutadans al centre. Amb l’objectiu no només de defensar la pau, els drets socials i les llibertats democràtiques, és a dir el model clarament millorable però d’indiscutible èxit forjat al llarg de la segona meitat del segle XX, sinó també d’incorporar la transició ecològica com a gran projecte del segle XXI capaç de frenar l’actual dinàmica suïcida  i, alhora, d’aportar esperança (una causa) per a les noves generacions. I tot això no per convertir el continent en un impossible paradís murallat, insensible al què passi al seu voltant, sinó tot el contrari, per aprofitar-ne la potència demogràfica, econòmica i política per empènyer el món  i a la família humana cap a un futur que mereixi tal nom.

En realitat, la primera i la segona opció (anar enrere o quedar-nos com estem) són pràcticament la mateixa. Perquè d’un club del qual -superada ara ja la por a una altre guerra europea- només se n’espera beneficis comptables i a qui es carreguen les culpes de tot el què no va bé, tard o d’hora tothom es sent temptat a marxar-ne. Per això el gran debat és entre retrocedir (per anar no sabem ben bé on) o avançar renovant els vincles entre les institucions europees i les persones que hi vivim. I d’això va, precisament, la decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea amb seu a Luxemburg  sobre la immunitat de l’eurodiputat electe Oriol Junqueras (i per extensió de Toni Comin i el president Puigdemont) anunciada avui dijous. Va de determinar qui escull als membres del Parlament Europeu, si són els ciutadans i ciutadanes amb el seu vot o si, en canvi, són els estats amb les seves normes, interessos i restriccions. L’Europa dels ciutadans contra la dels estats, construir democràcia supranacional o perpetuar la vella diplomàcia opaca, hipòcrita i distant.

Afegeix un comentari