Un castellà perfecte

Recordeu quan Joan Herrera, Jordi Turull i Marta Rovira van a anar al Congrés de diputats a proposar un referèndum d’autodeterminació? Sembla que faci un segle, però fa poc més de 5 anys. El cas és que la intervenció de la Marta va provocar crítiques i brometes perquè el seu castellà, fluït i perfectament entenedor, presentava algunes interferències de la seva llengua habitual i un indissimulable i indissimulat accent. Res de nou. Qui no ha rigut alguna vegada d’algú que en parlar castellà té un fort accent català, confon guisantes amb garbanzos o comet petits errors lexico-sintàctics? Quin pagès!, hem dit. No se’ns exigeix (i ens auto-exigim) tant sols dominar la llengua castellana, sinó fer-ho com si aquesta fos també la nostra llengua materna.

A la sentència del Tribunal Suprem de 14 d’octubre passat hi ha també una referència a la llengua emprada pels condemnats de qui lloa –amb evident sarcasme- la solidesa dialèctica, la fluïdesa, precisió i domini de la llengua castellana per justificar, així, la negativa del tribunal a autoritzar l’ús d’auriculars de traducció simultània. Si entenen i parlen perfectament el castellà, perquè coi hem de complicar les coses amb el català? Venen a dir. És el mateix argument que s’utilitza per protestar quan a les rodes de premsa algú parla un moment en català,  per exigir que les classes de la universitat es facin en castellà, per negar-se a trencar el monolingüisme al mateix Congres dels diputats…

Dit d’una altra manera, l’aprenentatge i el domini de la llengua castellana no representa només una riquesa cultural –que sí, evidentment- i una eina útil per comunicar-nos amb, com a mínim, 500 milions de persones i per accedir a una basta producció cultural –que també- és, tal com estan les coses,  un instrument per fer cada cop més innecessària la llengua catalana. I aquest, evidentment, és un tracte que no hauríem d’acceptar. No és acceptable que, com millor parlem el castellà, menys possibilitats tinguem d’usar el català en àmbits diversos.

Em direu, potser, que el mateix passa a molts llocs del món amb l’anglès. I sí, és cert, a llocs com Dinamarca, Suècia o Holanda, el coneixement i domini de l’anglès no és el mateix que el del castellà a Catalunya, però poc li falta. I això fa que aquesta llengua tingui una presència cada cop més gran i que, fins i tot, hi hagi persones establertes en aquests països que renunciïn a aprendre la llengua del país i facin vida gairebé normal utilitzant només la llengua franca. Per compensar aquesta tendència, però, els governs respectius situen la llengua pròpia en un lloc destacat de l’espai públic, tots els nivells i serveis de l’administració, tots!, la utilitzen de forma preferent, es subvenciona molt i molt bé la producció cultural en la llengua del país, es disposa de mitjans de comunicació públics ben finançats i de primer nivell, es practica, naturalment, la immersió lingüística a les escoles, els polítics i altres persones amb projecció donen exemple utilitzant la llengua arreu i de forma acurada, etc…

En definitiva, que fins que des dels poders públics no es doni al català les eines de prestigi, potència i difusió que li calen –al mateix nivell que qualsevol altre llengua europea mitjaneta- els intents per reforçar l’ús i la qualitat de la llengua castellana a Catalunya (i a les Illes, al PV i la Franja) esdevindran, vulguem o no, una eina al servei de la vella obsessió per minoritzat, empetitir i finalment eliminar la llengua catalana.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *