Foc i fum

Res del què ha passat les darreres nits als carrers de diverses ciutats catalanes és excepcional ni innovador. Quan en una societat hi ha un nivell d’indignació i frustració molt elevats, no és estrany que una part d’aquesta gent emprenyada –sobretot la més jove-  opti per protestar de la forma més directa i tradicional: alterant l’ordre públic i buscant el cos a cos amb els representants de l’autoritat. En el passat relativament llunyà, quan els estats eren molt més dèbils del què aparentaven, algunes d’aquestes revoltes al carrer van aconseguir tombar règims i esdevenir  poderosos mites en l’imaginari col·lectiu (la presa de la Bastilla o l’assalt  al Palau d’Hivern). Més modernament, i sobretot a partir de maig de 1968, la societat de la imatge ha consagrat els aldarulls urbans no només com un poderós ritus iniciàtic generacional, sinó també com un indicador iconogràfic d’un problema social o polític. Quan a la tele, al mòbil o fins i tot al diari veiem imatges de cares tapades, foc, corredisses, cops de porra i cares ensangonades, automàticament deduïm que en aquell lloc hi ha alguna mena de demanda o greuge (sigui quin sigui) i que les autoritats afectades no l’han sabut canalitzar adequadament. Els aldarulls són, a ulls de la opinió pública que no els pateix directament, el símptoma, el gra infectat, que delata la malaltia, però no són –suposo que tothom ho té clar- el remei definitiu.

El foc i les llambordes voladores, no són, però, només material audiovisual, tenen també repercussions concretes sobre la vida quotidiana de les persones, destrueixen bens públics i privats i causen ferits –i a vegades morts- entre els mateixos que els provoquen, entre la policia o en terceres persones. És per tant inevitable que l’estat, l’administració pública, tracti d’evitar-los utilitzant els mitjans pensats a tal efecte: la policia i la judicatura.

En aquest sentit, la intervenció de la policia per restablir l’ordre públic i evitar danys materials i personals no és tasca gens fàcil, ara bé quan l’estat decideix dotar-se d’un cos professional amb unes prerrogatives excepcionals (l’ús en caràcter de monopoli de la violència) la ciutadania –la gent- tenim dret a esperar-ne una actitud i unes tècniques  d’intervenció basats en els coneguts criteris de proporcionalitat, congruència i oportunitat i en la premissa de l’ús mínim indispensable de la força. Això vol dir que cal evitar accions especialment lesives i aleatòries (les bales de goma, l’anomenat Carroussel o els cops al cap, per exemple) i que no pot mai traduir-se en encarnissament (seguir picant a algú que ja se’n va o que ha caigut a terra, per exemple) ni tenir caràcter punitiu (de càstig).

Que la policia actuï seguint criteris professionals i democràtics és fonamental per com a mínim  tres raons: la primera perquè està tractant amb drets fonamentals, com el de reunió, manifestació o a la llibertat d’expressió, que cal que siguin no només respectats sinó activament protegits. En segon lloc perquè l’ús de la violència i les seves possibles conseqüències sobre la integritat física i la vida de les persones els imposa una responsabilitat  afegida comparable a la dels bombers o els professionals de la medicina. I en tercer lloc perquè –ho sap tothom- un ús excessiu i/o indiscriminat de la força coercitiva no  desactiva els aldarulls sinó que, al contrari, els incentiva i multiplica.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *