Crueltat injustificable

No, aquesta sentència no era inevitable. No ho era des del punt de vista polític però tampoc, per molt que hi insisteixin, des de la perspectiva jurídica.

D’entrada, no és certa la premissa més repetida, que l’autodeterminació sigui il·legal. El Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics ho diu ben clar en el seu article primer: Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació i quan el Regne d’Espanya va signar aquest compromís l’any 1977 aquest article va passar a formar part de l’ordenament jurídic encara vigent. I sí, és cert que al títol preliminar de la Constitució Espanyola hi apareixen conceptes tan genuïnament nacionalistes com  nación indisoluble o pátria indivisible, però també ho és que enlloc es prohibeix explícitament l’exercici del dret a l’autodeterminació i que buscant la síntesi entre aquest dos fonaments legals (l’article primer del Pacte i el preliminar de la Constitució) es podria, per exemple, interpretar un possible resultat favorable a la independència en un referèndum com un mandat democràtic que obligaria a reinterpretar, en clau democràtica, tant la mateixa Constitució com els conceptes amb més càrrega ideològica que hi apareixen.

Imaginem-nos, però, que tinguessin raó els que diuen que la autodeterminació no és legal. Tampoc això obligaria a perseguir ni als organitzadors ni encara menys als votants del referèndum. N’hi hauria prou amb no reconèixer el resultat de tal votació. Així de senzill. Les tristament mítiques càrregues policials de l’1 d’octubre i la persecució del govern i els líders socials que van col·laborar –al costat de milers de persones- en la preparació i realització del referèndum, no tant sols són inacceptables des del punt de vista polític i moral, són també del tot innecessàries –i per tant injustes- des del punt de vista jurídic.

És cert que si el govern català hagués intentat fer efectiu el resultat del referèndum i hagués provat d’implementar la República Catalana mitjançant el control efectiu del territori, hauria sorgit un xoc de legalitats i legitimitats que hauria requerit molt de cap fred, per ambdues bandes, i –seria d’esperar- taula, cadires i àrbitre  per asseure’s a parlar . Però això no va passar, el govern català no es va veure prou fort –ni prou legitimat, segurament- per tirar pel dret i, per tant, el delicte de rebel·lió no té cap sentit i el de sedició,  en oposició als drets de manifestació (el 20 de setembre) i de reunió (l’1 d’octubre), encara menys.

No estem , per tant, davant d’una interpretació tècnica i objectiva del codi penal i de la constitució en relació a uns fets concrets i coneguts. Som davant un cas clar de l’anomenada lawfare, és as dir de la politització de la justícia i la judicialització de la política en detriment del diàleg, la democràcia i els drets fonamentals.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *