Comunistes al Consell de Ministres

L’altra dissabte al mercat de brocanters de la plaça Europa de Manresa, vaig veure-hi una portada de La Gazeta de Manresa del 15 de novembre de 1975 (amb el Generalíssimo literalment a la UCI)  on hi deia que l’alcalde de Manresa (Ramon Roqueta) reiterava la seva lleialtat a Franco.  En la seva situació segurament no podia fer altra cosa, d’acord, i aquesta afirmació no treu que el darrer alcalde franquista de Manresa  fos una persona oberta i dialogant que va mirar de posar les coses fàcils a la oposició antifranquista. És, però, un detall molt il·lustratiu del què la gent gran ja sabem però els més joves potser no: la fi del franquisme la van dirigir els propis franquistes per assegurar que en aquesta procés de canvi determinats conceptes i estructures es mantinguessin intactes. Això i no altra cosa és l’anomenat Règim del 78, amb un símbol intocable, la monarquia còmplice del feixisme; un text aprovat sota xantatge, la Constitució; i unes normes no escrites però gelosament protegides per aquells qui van supervisar l’anomenada transició i els seus hereus directes. Aquells que abans anomenàvem poders fàctics, per referir-nos a la oligarquia, l’exèrcit i l’església, i que ara que ja parlem anglès súper bé anomenem Deep State (on s’hi inclou l’alta jerarquia militar, judicial i ministerial)  i l’Ibex35. En el fons, però, i deixant de banda l’església, parlem del mateix, de sectors de la societat espanyola amb molt poder econòmic i polític, que creuen que el franquisme va ser, com a mínim, un mal menor (com a màxim, l’hòstia amb vinagre) i que consideren que cal preservar, al preu que sigui,  determinats pilars d’aquell règim.

I quins són, aquests pilars fonamentals? Els més evidents, la monarquia (la no república) i la unitat territorial del Regne. Però n’hi ha d’altres, de menys explícits però tant o més determinants: Que allò què van unir Franco i Eisenhower no ho separi un txixarel·lo qualsevol només perquè ha guanyat unes eleccions (per això quan hi va haver les manifestacions contra la guerra d’Iraq Juan Carlos I va córrer a Texas a tranquil·litzar en George Bush Jr); que no es toqui el model econòmic del desarrollismo, basat en l’automòbil, la construcció i el turisme (sectors, tots tres, condemnats a perdre pes al llarg del segle XXI); que mai, en cap cas, es rebaixi la despesa militar; i que a les cadires del Consell de Ministres no s’hi torni a posar mai més el cul d’un comunista (L’avi no va fer la guerra perquè ens tornin a manar els rojos).

Per això des de 1977 mai (mai!) el PSOE s’ha plantejat seriosament formar un govern de l’estat amb el PCE, amb Izquierda Unida  o amb Unidas Podemos, malgrat pactar-hi de forma habitual  en ajuntaments o comunitats autònomes. Al govern de l’estat aquesta coalició està vetada, no tant per allunyar l’esquerra del poder (que també però cada cop menys, penseu sinó amb el cas Syriza a Grècia) sinó per un qüestió simbòlica, de concepció patrimonial de l’estat i, m’atreviria a dir, del país. És per això que no és cert que ser espanyolista i d’esquerres sigui un oxímoron, però quasi.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *