L’últim reducte del nacionalisme romàntic

Hi havia una època, a finals del segle passat, en què això de l’independentisme era cosa de minories bastant minoritàries; de vells lluitadors antifranquisites irredempts, que s’havien negat a acceptar la monarquia i les autonomies, de joves assedegats d’èpica, i de fervorosos amants del país i la mitologia nacional. Aleshores, l’estiu reunia tres de les quatre (o cinc) principals convocatòries independentistes: La Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, l’Aplec del Pi de les Tres Branques, al Berguedà, i la manifestació d el’11 de setembre. La quarta era l’Aplec del Puig, a l’Horta de València el darrer cap de setmana d’octubre i la cinquena, extraoficial, l’Aberri Eguna, a Iruña-Pamplona el diumenge de setmana Santa.

Amb l’esclat independentista dels darrers 10 anys, el calendari de mobilitzacions s’ha incrementat exponencialment i les convocatòries han esdevingut tant massives que no tant sols ja no és possible conèixer a tothom qui s’hi aplega, com sí que passava abans, si no que ni tant sols és possible trobar-t’hi les cares buscades conegudes, de tanta i tanta gent com s’hi reuneix. Així, les mobilitzacions de l’11 de setembre han desbordat la capacitat de tots els espais barcelonins on tradicionalment es reunia l’independentisme en aquella data. Paral·lelament, el discurs mainstream de l’independentisme ha fet també un gir considerable. De la barreja de revolucionarisme marxista i nacionalisme romàntic (una barreja menys estranya del què a molts els pugui semblar) al republicanisme cívic, democratitzador i renanista (de Renan) de l’actualitat. Res, en l’independentisme, s’ha mantingut igual els darrers trenta anys. Bé, sí, una cosa, l’Aplec de les Tres Branques, que manté encara intactes l’esperit nacionalista nascut de la renaixença i que conrea el gust pels referents fundacionals: la nació dibuixada per les conquestes del Rei en Jaume, Verdaguer, l’au fènix que es nega a morir, la llengua tresor, les auques per transmetre la idea, la muntanya com a santuari, les inevitables sardanes, els himnes, la germanor patriòtica…Un nacionalisme que, com tots els nacionalismes romàntics, mira més al passat que al futur, que està més pendent de preservar el llegat rebut que de construir un futur per als homes i dones del seu temps. Un nacionalisme, al capdavall, que segurament (bé, segur) no és el més útil per a afrontar el present polític, per carregar-nos de raó, eixamplar la base, guanyar aliats i, en definitiva, acumular les forces suficients per desencallar el conflicte a favor nostre, de la República Catalana. Un nacionalisme, però, que malgrat l’efervescència patriòtica i els excessos simbolistes és igualment obert i inclusiu, que no pregunta a ningú ni on ha nascut, ni com es diu, ni en quin Déu creu, però que exigeix, això sí, respecte i si pot ser amor per la llengua i els mites de la catalanitat; que no ha estat mai de base sanguínia ni estrictament territorial sinó, sobretot, culturalista.

Cada cop que hi pujo (i des que visc a Berga miro de pujar-hi cada any) em trobo qui em diu que el Pi està acabat, que així no es va enlloc i que li cal una profunda transformació.  No n’estic tant segur. Al capdavall, és l’últim reducte d’un nacionalisme romàntic i verdaguerià en evident procés d’extinció. Preservem-lo doncs com  la raresa entranyable que encara és.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *