Adam Majó

Xuts a pals

12 de juny de 2019
0 comentaris

Cua de lleó

Deixaré pels militants de la CUP i dels Comuns la identificació i anàlisi dels errors comesos. Prefereixo, en canvi, ubicar els seus darrers mals resultats electorals en un context més ampli de crisi severa de l’esquerra de tradició revolucionària arreu del món; escombrada dels països àrabs per l’onada islamista, derrotada a l’Amèrica Llatina, institucionlitzada i desvirtuada al continent asiàtic i incapaç de connectar amb la classe treballadora a Europa i occident en general. Al Parlament Europeu, per exemple, el grup de l’Esquera Unida ha passat de 54 a 38 escons, d’un total de 751. El repunt d’ara fa 5 anys (Podemos, Syriza, la CUP…) tenia més a veure amb l’emprenyamenta causada per l’estafa financera que amb la consolidació d’un projecte; era més un vot de protesta que de proposta. Les úniques esquerres que pugen i es reforcen són les que lideren un projecte concretable i visualitzable que va més enllà de la lluita de classes: el republicà/independentista, en el cas de Bildu, ERC i el Sinn Fein, i l’ecologista, per la resta de membres del Grup Verd europeu.

La manca de proposta creïble i engrescadora de l’esquerra de tradició marxista/comunista ve de lluny i té a veure amb el descrèdit (1968) i l’ensorrada (1989) del model soviètic. A sobre, part del vot protesta que sempre havia conservat l’esquerra radical, s’escola ara cap al populisme de dretes. Als anys 90, en temps de antiglobalització, Seattle i RATM, des de l’esquerra del Un altre món és possible es defensava que no calia concretar de quin altre món estàvem parlant, que en el rebuig al capitalisme ja hi havia la llavor d’una nova societat i que aquesta es definiria progressivament, sobre la marxa. Doncs, mira, no. Sense alternativa més o menys creïble, sense model, només amb bondat i utopia, no es construeix projecte polític.

Què ha de fer, doncs, l’esquerra que es vol revolucionària? Dues alternatives, té: Fer de veu de la consciència des de la perpètua minoria o adoptar el model anglo-saxó (Sanders i Corbyn); això és treballar amb una partit-plataforma mainstream i des d’allà, comptant amb l’estructura, la influència i la referencialitat d’aquestes organitzacions, proposar una agenda possibilista però transformadora alhora. En la nostrada versió ICV, això es tradueix en fer de crossa necessària d’un partit sistèmic amb la intenció de, des de les parcel·les de poder i gestió aconseguides, mirar d’introduir petites transformacions en una direcció més o menys d’esquerres, progressista i ecologista.

Sembla clar que els Podemos/Comuns aposten per aquesta darrera opció un cop assumit que el sorpasso al PSOE és altament improbable. És una  estratègia raonable; si més no, és igual de poc o molt eficaç que l’alternativa d’instal·lar-se en la residualitat autocomplaent. Només té un problema, ara i aquí, que el PSOE fa molts anys que ha fet un viratge sense retorn cap a la dreta i no té cap intenció de cedir programàticament (ja ha anunciat, per exemple, que no pensa derogar ni la reforma laboral ni la llei mordassa) i, per altra banda, que tenim un conflicte obert entorn al dret a l’autodeterminació i en aquest conflicte el PSOE (i el PSC) fa costat a les posicions més antidemocràtiques i ultra-nacionalistes de la dreta i l’extrema dreta política i judicial.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.