Europa i el monotema

L’independentisme, i sobretot l’independentisme d’esquerres, s’ha debatut sempre entre dues estratègies. La que es base en la idea que és en el mateix conflicte amb l’estat, en la dimensió patriòtica (en el millor sentit de la paraula) de la lluita, on hi ha la clau per acumular forces, i que, per tant, el camp d’acció natural i allà on es juguen les hegemonies és en allò que abans en dèiem nacionalisme i que ara -proscrita la paraula- en diem sobiranisme. L’altre plantejament, en canvi, entén que la dimensió estrictament nacional del conflicte i el debat sobre la sobirania política (inevitablement vinculat a la identitat) són motor necessari però en cap cas suficient, perquè l’adscripció identitària de la societat catalana és prou complexa i perquè els independentistes no som ni volem ser éssers unidimensionals, sinó individus capaços de combinar la batalla per la República amb moltes altres lluites, compromisos i debats. Així, sortir de la bombolla monotemàtica i posar el cap i el cos en altres debats i perspectives, no només és sà per nosaltres mateixos, tant a nivell personal com col·lectiu, sinó també i sobretot  pel moviment, que s’enforteix quan treballem i ens impliquem en altres batalles. L’independentisme creix, en definitiva, quan és útil per moltes més coses, apart de per aconseguir la independència.

Val a dir que les dues estratègies són fins a cert punt compatibles i que l’independentisme, per molt que s’impliqui en altres combats, no pot mai abandonar el debat de la sobirania política, entre altres raons perquè, com vam veure l’any 2017, el mateix conflicte amb l’estat serveix, a vegades, per ampliar suports i complicitats. I també és cert que sovint, molt sovint, s’ha confós el treball en l’anomenat eix social amb la radicalització retòrica i l’esquerranisme simbòlic. Ara bé, l’anàlisi inicial, la idea que l’independentisme ha d’implicar-se de forma sincera i activa en altres batalles segueix sent tenint tot el sentit. És des d’aquest punt de vista que crec un error enfocar les eleccions europees del proper 26 de maig en clau estrictament independentista, com si res més estigués en joc, com si l’anomenat procés fos l’únic factor que determinés les nostres vides. Per això cal votar pensant, també i sobretot, en allò sobre el què se’ns demana la opinió, és a dir, la construcció europea. I per això un servidor votarà a qui defensa un cop de timó per convertir l’aventura europea en un projecte realment democràtic (no un club d’estats), d’acollida i solidaritat, de transformació verda, de garantia dels drets socials i de respecte al dret a l’autodeterminació dels pobles. Votaré, per tant, Ara Repúbliques (ERC-Bildu-BNG), és a dir a l’Aliança Lliure Europea (el Sinn Fein, sí) i, de retruc, als Verds, amb el convenciment que l’independentisme que es  compromet amb una Europa diferent és, també, el que més i millors aliats aconsegueix i, per tant, el que més i millor reforça la pròpia causa. I si a última hora tinc dubtes, recordaré la bona feina feta per en Raül Romeva o en Josep Maria Terricabras o la que segur que farà, entre altres, en Pernando Barrena.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *