Catalunya capital Catalunya

 

L’any que ve la Generalitat traslladarà a la Zona Franca, a l’anomenat Districte Administratiu, alguns dels departaments que actualment tenen la seu en edificis de lloguer al centre de Barcelona. El nou edifici està ben connectat amb transport públic -i tant mal connectat amb transport privat com qualsevol altre punt de Barcelona- i comptarà amb millors i més modernes prestacions tant per als gairebé 2000 treballadors com per als usuaris i visitants. Malgrat això, l’anunci del canvi no ha generat precisament alegria entre els departaments afectats, tot el contrari. És l’eterna resistència al canvi, sí, i les dificultats objectives per modificar hàbits quotidians, però és també una qüestió d’estatus. És aquesta idea que la importància i categoria d’un determinat organisme, entitat o institució té a veure amb la distància que separa el seu emplaçament del centre neuràlgic del país, l’eix Plaça Catalunya-Passeig de Gràcia-Diagonal nord. Personalment, crec que és un error moure aquestes oficines al sud de Barcelona, jo les hagués traslladat molt més enllà, a Terrassa, Igualada, Manresa o a qualsevol altre lloc del país raonablement ben comunicat. Si TV3 és a Sant Joan d’espí, l’Escola de Policia a Mollet, la central de Mossos a Sabadell, les universitats cada cop més repartides, el CAR i la seu del Deutsche Bank a Sant Cugat i el camp de l’Espanyol (de Barcelona) a Cornellà, perquè no podem començar a traslladar equipaments de país també a la  quarta i cinquena corona metropolitana?

L’altre dia vam saber que 176  municipis de Catalunya  han perdut habitants els darrers 10 anys i que n’hi ha uns quants més on la població de més de 65 anys supera el 25% del total. Es tracta, efectivament, de municipis situats majoritàriament fora de l’àrea metropolitana i a l’interior del país. Aquesta tendència a la metropolitanització, a la concentració de riquesa, poder, projectes i persones a les grans metròpolis, no és en absolut exclusiu de Catalunya sinó d’abast planetari. I no es soluciona només amb millors comunicacions perquè, com s’ha demostrat amb la C16 al Berguedà o amb el no efecte AVE a Lleida o figueres, aquestes infraestructures serveixen sobretot perquè la gent de comarques es desplaci amb facilitat a la gran ciutat, però no perquè s’instal·li activitat (pública o privada) en aquests territoris.

No obstant això, hi ha països de mida relativament semblant a la nostra que han sabut, i volgut!!,  repartir joc i organitzar el territori en xarxa enlloc de radialment. Catalunya té les dimensions, la tradició (ciutats mitjanes) i les condicions per fer-ho. Cal, però, molta més consciència del problema i, evidentment,  voluntat política de superar-lo. Mentre encara es pensi que la culpa del preu altíssim de l’habitatge a Barcelona i l’àrea metropolitana la tenen només els turistes o que la solució passa per augmentar l’oferta immobiliària en lloc d’atacar les causes de l’excés de demanda, no ens en sortirem. I és que no es tracta de seguir atapeint Barcelona, sinó de crear les condicions (objectives i subjectives) que facin que cada cop més gent opti per quedar-se o anar a viure país endins.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *