Adam Majó

Xuts a pals

30 d'abril de 2019
0 comentaris

L’èpica necessària

El liberalisme i el marxisme són probablement els corrents ideològics que més i millor han fet avançar la humanitat els darrers 200 anys. Tots dos, però, tendeixen a sobrevalorar el factor material i econòmic alhora de preveure els comportaments humans. Uns creuen que l’afany de lucre (i la famosa mà invisible) és el combustible del progrés i els altres pensen que la lluita de classes, el conflicte pel control dels mitjans de producció, és el motor de la història. I sí, les condicions materials de vida i les expectatives de millorar-les condicionen decisivament el nostre comportament quotidià, però no són l’únic factor ni, sovint, el més decisiu. Les persones, necessitem també una certa sensació de transcendència col·lectiva, d’èpica compartida.

Quan es va iniciar l’actual construcció europea, la idea d’unitat continental anava associada a tres valors potents i motivadors: pau (no més guerres entre europeus), llibertat (mai més feixisme) i justícia social (reconstrucció i estat del benestar). Però han passat molts anys i per a les noves generacions aquests valors ni són suficients ni s’associen directament a la UE. Poca gent creu, ara, que si la Unió Europea es desfés avui, demà passat França i Alemanya es declararien un altre cop la guerra. No sembla tampoc clar, veient què ha passat a Itàlia, Hongria, Polònia o Espanya, que la pertinença el club d’estats europeu sigui garantia contra l’avenç de l’autoritarisme. I, per últim, amb el comerç globalitzat i l’experiència terrible de la darrera crisi, pocs confien que la lliure circulació de mercaderies i capitals sigui, per si mateixa, suficient salvaguarda d’un determinat nivell de vida. Això no vol dir que la majoria d’europeus creguin que  fora de la UE hi hagi el paradís. No som tant ingenus. Vol dir, senzillament, que aquest ambiciós projecte històric  ha deixat d’il·lusionar, ha perdut aquella èpica.

Ara, però, tenim la oportunitat (i el deure) de recuperar aquesta il·lusió col·lectiva, aquesta sensació de participar en alguna cosa de la qual podràs estar orgullós abans de morir. I perdoneu-me l’excés de passió. Em refereixo a la revolució verda, al new green deal o com en vulgueu dir. Europa és el lloc del món on les condicions objectives (desenvolupament tecnològic i social) i subjectives (consciència i coneixement del problema) estan més madures per liderar la transició ràpida (no tenim temps) cap a la sostenibilitat real i l’aturada de l’escalfament global. Una transformació d’enormes dimensions que afectarà la nostra manera de viure, que requerirà renovar el compromís amb els valors fundacionals (pau, llibertat i justícia social) i que ens donarà, a tots plegats, un motiu més per alegrar-nos d’haver nascut.

Diumenge passat vam tenir eleccions europees (els governs dels estats membres integren el Consell Europeu, màxim òrgan de la UE) i no es va parlar gens d’aquestes i altres qüestions importants. Esperem que per la segona volta, per les eleccions a l’Europarlament, no ens tornem a encallar en el monotema i posem sobre la taula els grans reptes que ens afecten com a europeus i, sobretot, com a habitants d’aquest planeta malalt.

La Gran Via (Berga)
29.07.2015 | 5.04

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.