Adam Majó

Xuts a pals

2 d'abril de 2019
0 comentaris

Catalanisme

L’independentisme ha  fet molt bé de centrar el seu discurs en els valors republicans, de llibertat, igualtat i fraternitat, que defineixen un projecte que no s’ha de quedar en un simple canvi de fronteres sinó que ha de suposar una millora real en les condicions de vida de la gran majoria. Ara bé, aquest argument, sincer i poderós, té també un punt flac. Si això no va de fronteres i banderes, si va de valors universals, perquè limitar-se a un territori relativament petit, perquè no ampliar el projecte al conjunt de l’estat?  Al capdavall, de llibertat i de justícia, com més  i per a més gent, millor, no? Els independentistes solem respondre que reformar l’actual Regne d’Espanya és missió impossible i que, en tot cas, és precisament la independència de Catalunya el revulsiu que obriria la porta a una república en el què quedés d’Espanya. I sí, són arguments raonables però no evidents, perquè assolir la república catalana tampoc està resultant fàcil i perquè els futuribles són sempre arriscats.

És per això que, sense abandonar els valors progressistes, potser caldria recuperar, actualitzats, els arguments propis del catalanisme que són, al capdavall, l’origen i el que dona sentit específic a l’independentisme. I quins són aquests arguments? Bàsicament, dos: La llengua i la ciutat.

El segle passat ha vist desaparèixer centenars de llengües arreu del món i tot fa pensar que en continuaran desapareixent  en les properes  dècades. Només les llengües que tinguin poder polític al darrera tindran opcions per sobreviure i, fins ara, ni l’estat espanyol, ni –m’atreviria a dir- la societat espanyola tenen voluntat de ser aquesta garantia. Només cal veure les propostes i declaracions sobre el tema que fan representants dels tres principals partits espanyols. Per cert, el compromís amb la llengua que defineix el catalanisme exigeix inevitablement un cert plantejament de Països Catalans…

L’altre pota sobre la què s’aguanta el catalanisme és la del rebuig a la subordinació. Dit d’una altra manera, en un continent i un món articulat cada vagada més entorn a grans metròpolis  no té sentit que aquesta ciutat anomenada Catalunya (o aquest país anomenat Barcelona) no tant sols no pugui prendre decisions en tot allò  que li ha de permetre  influir i fer-se valdre a nivell global, sinó que, a més, hagi de finançar la seva principal competència. I és que en realitat, el drama del dèficit fiscal català no és que amb els impostos pagats aquí es financin escoles a Andalusia, sinó AVEs centralitzats o ministeris innecessaris que converteixen Madrid en un gran xuclador de projectes, persones i iniciatives.

És cert que aquests objectius, llengua i capitalitat, no són necessàriament independentistes. Algú podria defensar una estat espanyol autènticament plurilingüe (com Suïssa o el Canadà) i veritablement federal i descentralitzat, però  perquè això fos realitat caldrien partits d’àmbit estatal que renunciessin explícitament als dos principals objectius històrics del nacionalisme espanyol: estendre la llengua castellana al conjunt del seu territori i convertir Madrid en el París de la Península Ibèrica. Mentrestant, la única opció realista que li queda al catalanisme és, efectivament, la independència.

Preinscripcions escolars
11.04.2017 | 1.00
Immersió
14.03.2009 | 12.27

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.