Parlar (d’autodeterminació) és obligatori

Un partit polític pot parlar o deixar de parlar del què vulgui. Un govern, en canvi, està lligat per les obligacions pròpies de les seves funcions i pels compromisos subscrits per la institució que representa. Així, per exemple, el govern espanyol no té, entre les seves legítimes opcions, la de  negar-se a parlar d’autodeterminació. Per tres raons, com a mínim.

La primera perquè així li ho demanen més de 2 milions de ciutadans catalans amb DNI espanyol i uns quants milions de persones més si comptem els votants de la resta de partits de l’Estat que, d’una manera o altra, defensen la necessitat de resoldre via referèndum les demandes independentistes.  Si, a més, hi afegim el fet que els partidaris d’exercir el dret a l’autodeterminació han obtingut majories successives a les eleccions al Parlament de Catalunya, la possibilitat de, com a mínim, asseure’s i parlar-ne esdevé una obligació.

La segona raó apel·la directament al sentit comú democràtic. Si tu no vols ser part d’una família i decideixes marxar-ne i si  no pots marxar perquè no trobes la porta per fer-ho, no estaràs gaire content si t’obliguen a quedar-te, explicava l’actual ministre d’exteriors espanyol en una televisió francesa  referint-se al brexit. Els estats, igual que les organitzacions supraestatals,  són construccions jurídiques creades, no per cap deu, sinó per persones de carn i ossos i són, per tant, susceptibles de ser modificades o eliminades. Només cal assegurar-nos, això sí, que aquesta evolució és fruit de la voluntat democràtica i no, com tantes vegades al llarg de la història, de la llei del més fort. Un sentit comú, aquest que fa servir el ministre, que també cal utilitzar alhora de identificar el subjecte que pot exercir aquest dret i que, lluny de complicats debats historicistes, el reconeixerem a partir de la voluntat, manifestada al llarg del temps, d’esdevenir aquest subjecte. Fer el contrari, tal com també encertadament ens adverteix el poblatà, és obligar a algú a formar part d’un club al qual no vol pertànyer. I això, ens ho mirem com ens ho mirem, és un error a evitar.

Per últim, hi ha una raó de caràcter més estrictament  jurídic. L’any 1977 el Regne d’Espanya va subscriure el pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de Nacions Unides. Un text de 1966 que en el seu article primer diu textualment que Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació i que Els estats part en aquest Pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d’administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, han de promoure l’exercici del dret a l’autodeterminació i han de respectar aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides. Més clar, aigua. Ni circumscriu aquest dret als dominis colonials ni eximeix de la seva observació a cap estat del món. És raonable, per tant, afirmar que en virtut d’aquest compromís, cap govern espanyol pot negar-se a parlar d’autodeterminació. Pot, en tot cas,  proposar condicions i requisits a l’exercici d’aquest dret, com l’existència de determinades majories, d’una participació mínima, d’uns terminis més o menys llargs o de la necessitat d’unes condicions de sortida pactades (per evitar embolics com el del Brexit). Pot, fins i tot, preveure una modificació de la constitució prèvia o posterior al referèndum, si així ho creuen necessari.

Però no pot de cap manera, per respecte a la gent que així ho demana, per sentit comú democràtic i perquè així els ho exigeixen els compromisos internacionals adquirits, negar-se a parlar del dret a l’autodeterminació. Per això el govern català fa molt bé a insistir en la necessitat de dialogar i de fer-ho amb aquest dret sobre la taula.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *