Adam Majó

Permeteu-me una incursió autobiogràfica. Des de la mort de Franco s’han fet a Manresa (i a la resta de municipis catalans sota jurisdicció espanyola) 10 eleccions municipals. A les dues primeres, 1979 i 1983, el meu pare es presentava de cap de llista del PSUC. A les 7 darreres, de 1991 al 2015, un servidor ha anat a la llista de la CUP (abans AUP) i ha viscut les campanyes de forma intensa. Només en una ocasió, l’any 1987 (tenia 19 anys), no recordo ni haver votat ni preocupar-me gaire o gens pel resultat.

El cas, és que, 40 anys després d’aquell 1979, enguany hi torna a haver eleccions municipals i aquesta vegada no només no figuraré en cap llista ni participaré en la campanya sinó que ni tan sols votaré a Manresa (ho faré, si surt alguna candidatura amb cara i ulls, a Berga). Creieu-me que és una sensació estranya i que ja trobo a faltar les reunions per escollir lemes, elaborar programes i preparar debats, les convocatòries multitudinàries per sortir a empasquinar i les picabaralles amb les altres candidatures en què la sang mai arriba al riu. Penjar les botes de la política municipal m’està costant, ho admeto, entre altres coses perquè és una activitat preciosa que recomano a tothom i de la qual sempre se’n treu més del què es dona. Se’n treu coneixement de la pròpia ciutat i dels problemes dels teus veïns i veïnes així com una visió àmplia del funcionament complex de l’administració i la societat en general. Se’n treu també -per poc normal que siguis- una percepció molt menys sectària de la política i les relacions humanes i la certesa que fins i tot a les teves antípodes ideològiques hi ha una part, ni que sigui petita, de raó. I se’n treu, sobretot, la satisfacció tant difícil d’aconseguir en altres àmbits de la política, de solucionar petits i no tant petits problemes i  de transformar, ni que sigui a escala micro, el món que ens envolta.

És per això que em costarà, i molt, mantenir la promesa que m’he fet a mi mateix de quedar-me al marge de les eleccions municipals manresanes i no dir-ne res fins el proper 27 de maig. El què sí que em permetré és parlar, com estic fent ara, de política municipal en general. Per això aprofito aquest final d’article per donar-vos un parell d’humils consells: el primer, en la línia del què deia abans, és que hi participeu, que doneu un cop de mà en la campanya de la candidatura que més us agradi i que digueu que sí, sense dubtar-ho, si us proposen anar a la llista que igualment pensàveu votar.

La segona recomanació és que desconfieu dels que us prometin, bàsicament, transparència, proximitat i participació. El temps  de les autoritats i el protocol distant ha passat per a tothom i a aquestes alçades de la història, l’accessibilitat i la transparència s’han de donar per descomptades. D’algú que vulgui portar un ajuntament n’hem d’esperar coneixement del municipi la gestió municipal i, sobretot, propostes. No votem a algú perquè després ens pregunti aviam què ha de fer; el votem en funció d’una visió a curt , mitjà i llarg termini i d’un pla per avançar-hi. Després, la interacció amb el veïnat acabaran de modular-ho, però sense idees, sense projecte, només amb actitud i tarannà, no anem enlloc, ni a la vida en general ni en el municipalisme.