El final (de la societat de l’automòbil) s’apropa

“La indústria automobilística ja fa temps que ha inventat un cotxe elèctric  eficient, però no el treuen perquè encara no els interessa, esperen a què s’acabi la benzina”. Segur que alguna vegada heu sentit (o dit) una cosa semblant a aquesta.  I segur que l’argument us ha semblat convincent (les teories conspiratives ja ho tenen això). Doncs bé, ara ja sabem que no, que tal confabulació no ha existit mai, que si s’hagués trobat una alternativa viable al cotxe convencional ja s’hauria comercialitzat de la mateixa manera que els interessos de Kodak, Agfa i tota la indústria fotogràfica convencional no van poder aturar el desenvolupament de l’alternativa digital. Le grans corporacions poden pactar -i pacten- secretament mantenir determinades avantatges conjunturals, però no poden –i menys ara amb la incorporació de la Xina en la guerra pel mercat global- evitar durant dècades que un determinat avenç tecnològic vegi la llum.

La veritat veritable és que, des que el Club de Roma va sentenciar la fi propera del petroli barat, s’han invertit quantitats ingents de dòlars, euros, yens i yuans en el desenvolupament dels vehicles elèctrics i el resultat no acaba de ser l’esperat. El cotxe elèctric està preparat per substituir una part petita dels 1400 milions d’automòbils que actualment hi ha al món (el doble que a l’any 1996…) i podria substituir els vehicles de gama mitja/alta, que fan relativament pocs quilometres, dormen cada dia en un garatge i tenen accés a una presa de corrent amb potència superior a la domèstica habitual. Pels cotxes barats, els que dormen al carrer, els que fan molts quilometres o els que porten molt pes  no s’ha trobat cap solució viable perquè es bateries no són prou eficients, tenen i tindran una autonomia molt més limitada que la dels motors convencionals i estan fetes amb minerals massa escassos com per proveir el mercat mundial. A més, com que la recàrrega no serà mai tant ràpida com omplir un dipòsit de carburant, la logística de realimentació esdevé extraordinàriament feixuga i complicada.  I tot això sense parlar del transport de mercaderies per carretera, del tot inviable sense el consum intensiu d’hidrocarburs.

En definitiva, si a la impossibilitat de substituir la flota actual per una d’elèctrica hi sumem la necessitat imperativa de disminuir l’emissió de CO2 per suavitzar el canvi climàtic i el segur augment del preu dels derivats del petroli, la conclusió és evident: anem cap a un futur amb molts menys cotxes i amb l’ascens controlat del vehicle elèctric sobretot  en la seva versió col·lectiva: busos, tramvies i trens, molts trens. Pot ser que aquesta transformació sigui lenta i progressiva o pot ser –no ho descarteu- que sigui sobtada i dramàtica. Ningú ens garanteix que per efecte de l’inestabilitat geopolítica, el preu dels derivats del petroli sigui el doble que l’actual d’aquí, per exemple, tres anys. Le grans metròpolis han fet de necessitat virtut i ja fa temps que es preparen per un món amb molts menys cotxes i amb més mobilitat col·lectiva i alternativa. Els pobles i ciutats petites de l’interior, en canvi, no tan sols no hem fet els deures sinó que seguim presoners del marc mental esgotat i continuem demanant desdoblaments i aparcaments en lloc d’exigir de veritat menys desplaçaments obligats i més espai per al transport públic . Si no ens espavilem aviat, el tren (mai millor dit) de la història ens passarà per sobre.

Afegeix un comentari