Adam Majó

Recordeu quan es parlava dels BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina (China, en anglès) i Sudàfrica)? L’acrònim va sorgir a principi de segle i pretenia definir un conjunt de països a mig camí entre els anomenats primer i tercer món, països relativament pobres però amb economies que  creixien de forma continuada. El concepte, que es concreta en reunions periòdiques dels 5 governs, no es refereix només a una realitat econòmica sinó també política i pretén posar de relleu que Europa, Amèrica del Nord, Austràlia i el Japó no poden manegar el món com els doni la gana perquè hi ha una altra realitat (amb més de la meitat de la població mundial) que també vol dir-hi la seva. D’aquests cinc Estats, tres semblaven voler combinar creixement econòmic amb repartiment de la riquesa, sostenibilitat i democràcia avançada. La Índia sembla atrapada per la dificultat per superar l’enfrontament intern  a causa de la intolerància religiosa i el sistema de castes. El Brasil, en mans ara de l’extrema dreta, i Sudamèrica per extensió, amb Argentina girant també a la dreta i el socialisme bolivarià passant per moments més que difícils, ja no és l’esperança progressista que havia estat fa una dècada.

Queda Sudàfrica, el més petit de tots, amb un passat terrible i amb una història d’èxit  extraordinàriament fràgil. L’ANC, l’històric partit de la resistència negra, porta ja 25 anys al poder i en aquest quart de segle post-Apartheid ha fet una aposta complicada però realista. En  lloc d’enfrontar-se obertament a la minoria blanca que domina l’economia i posseeix els mitjans de producció, va optar per un procés més lent però, en principi, més estable i segur, a base de crear classe mitja negra des de l’aparell de l’administració i, alhora, millorar les condicions de vida de la majoria negra més empobrida a través d’ambiciosos plans d’inversió en educació, sanitat i habitatge. Dit d’una altra manera, l’ANC renuncia (amb algunes excepcions) a una de les seves demandes històriques, el repartiment de les terres productives mitjançant la reforma agrària i, a canvi, la minoria blanca no abandona el país, manté l’economia en marxa i contribueix a l’anivellament social per via fiscal. L’equilibri és molt complicat i no deixa a ningú content. Els propietaris es queixen que l’estat els ofega a impostos i la majoria empobrida consideren que les millores socials són excessivament lentes i que el greuge històric no es veu, ni de bon tros, compensat. No obstant, el país més austral del continent més pobre del món segueix sent un referent de democràcia, despesa social i economia eficient per tots els països africans. Si l’invent se’n va en orris, Àfrica s’enfonsarà encara més en la misèria i l’autoritarisme.

És per això que, tal com està el món, Europa té la obligació d’establir acords comercials i de cooperació per ajudar a evitar el col·lapse del model sudafricà. Per aquest motiu (i perquè les empreses europees volen seguir venent-hi bens d’equip i productes manufacturats…) el maig del 2016 la UE va signar un acord comercial amb 6 països del sud continental africà, el més important dels quals és la República Sudafricana, que ja està donant els seus fruits, i les seves víctimes. Entre aquestes darreres, els llauradors valencians que han vist com el preu de la taronja cau a causa de la competència sudafricana. En aquest món de mones, tapes un forat i se n’obre un altre.