Extrema dreta i ultradreta, s’assemblen però no són el mateix.

Els experts diferencien entre l’extrema dreta i l’ultradreta. La primera, malgrat el llenguatge crispat, les amenaces implícites i l’apologia de la mà dura, s’abstindria de practicar la violència ni de fer-ne defensa explícita. La segona, en canvi, faria de la violència i l’acció directa el seu camp d’actuació prioritari. La primera jugaria amb les regles de joc de la democràcia representativa i en faria una defensa més o menys retòrica. La segona se’n mantindria al marge i la qüestionaria obertament. En el primer cas, al capdavant de les diverses formacions hi trobem persones abans vinculades a partits de les corrents majoritàries a Europa els darrers 60 anys (normalment partits de dretes, però també de la socialdemocràcia o fins i tot el comunisme). En el segon cas, els seus líders solen estar lligats a tradicions feixistes o neofeixistes o a cercles més o menys marginals. La realitat, com sempre, és més complexe i difícil de reduir en dues categories. Així, hi ha formacions i fenòmens que no s’ajusten exactament a cap dels dos patrons (en Trumpisme i el Putinisme, per exemple) però que en comparteixen plantejaments i valors, i entre l’ultradreta i l’extrema dreta existeixen múltiples connexions, col·laboracions i coincidències. En el bloc de l’extrema dreta, el referents europeus fonamentals són el Lepenisme, la Lega i l’AFD alemany, a més d’altres que, per vergonya de la dreta democràtic, formen encara part del Grup Popular Europeu com el Fidesz de Viktor Orbán. Un company (sic) de sala de plens que militava a Plataforma per Catalunya sempre deia que ells voldrien esdevenir el Front Nacional a Espanya i el líder de VOX tampoc amaga la seva admiració per la senyora Le Pen i el senyor Salvini.
Contra aquesta extrema dreta, no n’hi ha prou amb la consigna, cal sobretot dirigir-se als seus mateix públic potencial amb propostes i alternatives creïbles, atractives i basades en valors positius que, en el fons, tothom voldria fer-se seus. I cal, també, no compartir les mateixes premises que ells perquè acabaran desenvolupant l’argument molt millor que tu. Dit d’una altra manera, si als teus seguidors els dius que els independentistes catalans són uns colpistes i que la immigració és una font inesgotable de problemes, no t’estranyis que després acabin comprant les (falses) solucions expeditives de VOX.
Però, i l’ultradreta, on és, ara i aquí? Centrada a combatre l’independentisme, reforçada, organitzada i escampada pel territori i ben connectada amb cossos i forces de seguretat de l’estat i amb les associacions i partits del mainstream espanyolista. De moment, tenen la consigna d’emprar només violència de baixa intensitat per reforçar la idea de l’enfrontament civil i el conflicte a l’espai públic. Per sort, la gent d’aquest país (estiguin a favor o en contra de la independència) no ha caigut en la provocació i qualsevol observador objectiu sap que els únics que intenten trencar la convivència són aquests grups minoritaris. No obstant, l’estructura ja està creada, activa i llesta per intensificar el nivell de violència i agressivitat si l’independentisme recupera la iniciativa. Cal, per tant, estar molt atents, preveure mesures d’autodefensa i, sobretot, denunciar i posar el focus sobre aquests grups, per obligar a la justícia a actuar i per evitar que s’infiltrin en la base social espanyolista.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *