Adam Majó
Xuts a pals
Vint-i-sis de maig
En realitat, això de la política no és tan complicat. Per saber si una determinada societat funciona només cal fer-se quatre preguntes relativament fàcils de respondre: Produeix suficients bens i serveis? Els crea de forma sostenible en el temps? Els distribueix equitativament? I, ho fa, tot plegat, respectant llibertats individuals i col·lectives? Només cal posar nota a cada un d’aquests paràmetres de la forma més objectiva possible, fer-ne la mitjana i afegir-hi un element corrector que castigui les notes molt baixes en qualsevol dels quatre factors. Dit d’una altra manera, si, per exemple, crees molta riquesa, la redistribueixes molt bé i ho fas des de d’una democràcia avançada, però, alhora, el teu model de producció és altament contaminant i consumidor de recursos no renovables, encara que la mitjana de les notes pugui ser d’aprovat (9-9-9-1, imaginem) el resultat final ha de ser un indiscutible suspès. Altres combinacions són més difícils que es donin. Així, difícilment una economia molt poc productiva (pre-industrial) serà al mateix temps altament contaminant, o una societat amb la riquesa molt mal repartida, gaire democràtica.
Es pot donar el cas (i es dona sovint) que una societat tingui uns estàndards alts en tots quatre àmbits, però que el factor exterior, és a dir les conseqüències en tercers països de determinats aspectes de la seva economia (el blanqueig de capitals estrangers que fa la banca suïssa, posem per cas), tibin a la baixa el resultat final.
Fer valoracions d’aquesta mena és força corrent. El PIB, per determinar la creació bruta de bens i serveis quantificables, és un índex imperfecte però útil. El repartiment de la riquesa no es mesura només a partir de la disparitat salarial, cal tenir en compte també la pressió fiscal i els serveis públics obtinguts, però hi ha mètodes acadèmics per fer-ho i es fa habitualment. Per cert, és important no fer trampes i comptar a tots els habitants d’un determinat país, inclosos els immigrants sense la nacionalitat que gairebé sempre tenen ingressos més baixos que la mitjana. Per mesurar l’impacte sobre el planeta de l’activitat econòmica, inclosa evidentment la que repercuteix fora de les fronteres estrictes del territori en qüestió, s’utilitza un índex intuïtivament molt entenedor (però més complex de calcular) conegut com la petjada ecològica. Per últim, el nivell de democràcia i de respecte als drets fonamentals compta també amb criteris de mesura i amb entitats de reconeguda solvència que s’hi dediquen.
I quina és l’àrea del món que treu millor nota mitjana comptant tots quatre factors? Efectivament (i malgrat tots els malgrats): el continent europeu. I això en un moment en què la disjuntiva és cada cop més evident, o Europa es compromet de veritat en l’extensió arreu del món d’aquesta recepta (creació, equitat, sostenibilitat i llibertat) o tampoc aquí això serà possible. I, per fer-ho, per estendre, i millorar!, el model, és indispensable la força de la unitat (anant molt més enllà de l’actual club d’Estats) i l’ascens dels corrents polítics que en siguin favorables (l’esquerra, vaja). Ho dic perquè d’aquí a menys de mig any, a més de les municipals, hi ha eleccions al parlament europeu, i malgrat que aquesta cambra encara no tingui el paper que hauria de tenir, el resultat d’aquesta votació pot suposar l’inici de la remuntada, o el principi del fi.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Deixem fer un comentari visceral.
Quan tenia entre dotze i quinze anys, a l’escola vaig aprendre el que era una mitjana aritmètica, una de geomètrica, en logaritme, la funció exponencial, una regressió, una asímptota, derivada, integral i un petit grapat més de conceptes matemàtics. Molts companys creien que era molt difícil, perquè pretenien estudiar-ho com qui estudia, per exemple, geografia, aprenent formules com qui aprèn els rius d’Amèrica, o sigui bàsicament de memòria, quan són conceptes que cal comprendre, assimilar i, sobre tot, saber emprar. Una gran majoria dels companys inclosos molts dels que treien bones notes.
Per què explico tot això?
Pel punt de la mitjana que esmentes. Per saber la despesa mensual mitjana, cal fer la mitjana aritmètica de les despeses de cada mes, això sí que és un concepte que gairebé tothom assoleix en edat ESO. Però la mitjana d’índexs de desenvolupament ha de ser més aviat la mitjana geomètrica o, millor encara, una mitjana logarítmica. El problema és que molt poques persones ho pensen a cop d’ull.
A més, molta gent creu: «Què ens han de venir a dir els científics amb els seus raonaments complicats», quan realment hauria de ser un tema a nivell d’ESO i, d’altra banda, que algú hagi estudiat una carrera de ciències o enginyeria no assegura en absolut que tingui una comprensió numèrica bàsica.
Fa molts ans vaig llegir les reflexions d’un professor jubilat de Nou Mexic, que afirmava que una de les grans desgràcies de la humanitat era que els més alts responsables polítics i econòmics, no temien interioritzada la funció exponencial. I la població en general, tampoc, vaig pensar. Saber reconèixer un creixement exponencial és imprescindible per a preveure i prevenir crisis, des d’econòmiques a ecològiques, però molta gent s’estima més pensant intuïtivament i comenten greus errades d’apreciació.
No vull dir de cap de les maneres que algunes persones siguem superiors a altres, vull que totes les persones puguin arribar a un nivell que molts anomenarien superior, amb independència dels seus nivells econòmics o de la cultura de la família.
No, no vull un món governat per científics, en absolut, vull senzillament una societat on distingir entre una mitjana aritmètica i una de geomètrica o saber llegir una escala logarítmica, no sigui una cosa d’alguns especialistes, sinó cultura general encara més bàsica que distingir entre l’imperi romà i el renaixement, per posar un exemple qualsevol. Oi que un noi que acabés l’ESO sense conèixer aquest darrer punt diríem que és molt inculte?
Un corol·lari és que urgentment ens calen mestres i professors cultes de debò, cosa que els màsters en educació no garanteixen en absolut, més aviat al contrari, desanimen la gent culta que no té cap ganes de continuar amb una educació que sospita ineficaç.