Indepes a la muntanya, espanyolistes a la platja

Diuen que hi ha una enquesta que demostra que, majoritàriament, els unionistes prefereixen la platja i els independentistes, la muntanya. O que, si més no, això és el què diuen quan se’ls ho pregunta, que, pel cas, és el mateix.
No sé si existeix realment aquesta mostra estadística. I, en tot cas, és evident que hi ha gent de mar fermament compromesa amb la causa de la República Catalana i muntanyencs empedreïts que es senten molt a gust al Regne d’Espanya. Ara bé, no m’estranyaria que la tendència que dibuixa la presumpta enquesta fos certa i que això expliqués algunes de les característiques del moviment sobiranista, des de l’esperit xirucaire que va envoltar -i fer possible- la tancada a les escoles del dia 30 de setembre de 2017, amb sacs de dormir, organització campamental i rotllana guitarrista en moltes ocasions, fins a la darrera i exitosa iniciativa de solidaritat amb els presos i preses anomenada Cims per la Llibertat.
Comentant aquesta possible dualitat, Joaquin Luna, conegut tertulià unionista (no critico, explico) relacionava l’afició muntanyenca manifestada per bona part de l’independentisme amb el replegament interior, la nostàlgia pel passat pre-modern i el tradicionalisme carlí; alhora que vinculava la tirada a la platja de la base unionista, amb la mediterraneïtat, l’esperit obert i el cosmopolitisme. És una manera de veure-ho, és clar, però n’hi ha d’altres.
Aquest és, sens dubte, un país de muntanyes i aquestes han jugat un paper referencial en l’imaginari col·lectiu en general i en el del catalanisme molt en particular. El Canigó de Verdaguer, l’Estatut de Núria, MONTSERRAT, el Taga(manent) del Pujol jove o aquella convocatòria d’eleccions des de dalt l’Aneto en serien exemples. Però els valors positius vinculats a la Muntanya van més enllà de l’imaginari catalanista. Del sentit sagrat de les muntanyes en la tradició catòlica s’ha passat –gràcies sobretot a l’escoltisme, els esplais i els centres excursionistes- a vincular la muntanya (mountain running inclòs…) a valors més encaixables amb la contemporaneïtat com l’esforç, el silenci, la fidelitat, la natura, l’austeritat, el companyerisme o la salut. Valors que, i aquí ve el més interessant, s’oposarien als que presumptament representaria la platja: l’amuntegament, el consumisme, l’hedonisme, la banalitat, el soroll o la promiscuïtat. Un imaginari que, a més, tindria la seva translació en l’estructura de classes. Mentre que la valorització de la muntanya seria forta entre les classes mitjanes, on l’independentisme és majoritari, la platja i el seu món serien els preferits de les classes més altes i més baixes on, precisament, el suport a l’actual configuració politico-geogràfica és majoritari.
Amb aquest panorama, en un país on la muntanya està àmpliament associada a valors positius, em costa d’entendre, per exemple, que el principal festival que es fa en una ciutat de terra endins i muntanyes a tocar com Manresa dugui el nom d’un mar o que Berga, la per molts porta del Pirineu, no jugui molt més fort la carta de ciutat de muntanya.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *