Com el Brèxit, no.

Digueu-me botifler, però soc dels que pensen que el mandat moral de l’1 d’octubre és del tot vigent però el mandat polític –el que ens donaria dret a proclamar la república en qualsevol moment- el vam malbaratar els dies posteriors al referèndum i hi va caducar definitivament quan vam acceptar –ves quin remei- anar a unes eleccions autonòmiques convocades pel govern espanyol. Passada aquesta pantalla, i amb tots els coneixements -i autoconeixements!- adquirits, a l’independentisme no li queda altre remei que tornar a posar el dret a l’autodeterminació sobre la taula i continuar treballant per un referèndum que permeti aplicar-ne realment els resultats.
En aquest sentit, els casos escocès i quebeqois són i han de ser un argument recorrent però no estaria malament fixar-nos també una mica en el referèndum que sí que ha comportat un canvi geo-polític substancial. Em refereixo, efectivament, al Brèxit, un cas que ens recorda que, malgrat que allò que fa una part afecta al tot, és només la part qui decideix si en vol marxar o no. Dit d’una altra manera, en el cas català el referèndum d’autodeterminació tindrà lloc Catalunya (o al conjunt dels Països Catalans, si el guió fa un gir inesperat) però en cap cas al conjunt del Regne d’Espanya.
Però del Brèxit en podem treure encara una altra lliçó important: que alhora de prendre decisions transcendents, sinó es pacta i aclareix molt bé en què consistirà cada una de les opcions, després tot són problemes. Així, quan parlem de negociar un referèndum d’autodeterminació, més que de la pregunta, la data o la participació mínima, que també, del què cal parlar és de les condicions bàsiques en què es crearà, si escau, la República catalana i de la mena d’encaix que tindria Catalunya en un Estat Espanyol ratificat. L’independentisme ha fet moltes passes en aquest sentit i ja plantejat conservar la nacionalitat espanyola a tothom qui així ho vulgui, mantenir la condició de llengua de relació amb l’administració al castellà, compartir, si és beneficiós per les dues parts, institucions i organismes conjunts, crear un fons de cooperació que permeti reduir l’impacte pressupostari de la independència catalana, mantenir –via pertinença comuna a la Unió Europea- les relacions comercials etc… Faltaria, ara, que l’unionisme, els contraris a la independència, fessin tres quarts del mateix i expliquessin en quines condicions continuaria Catalunya dins l’Estat, en cas que el No obtingués majoria al referèndum. Seguiríem com ara? S’establiria una relació veritablement confederal? Es tornaria a l’unitarisme provincialista? I tot per escrit i signat, perquè no passi com amb els dos referèndums britànics, en els quals les amenaces i promeses incomplides van tenir un impacte determinant.
I sí, ja sé que ni el gruix de l’unionisme ni encara menys l’Estat tenen cap interès en parlar de les condicions post referèndum, perquè neguen la major, neguen que tinguem dret a tal exercici democràtic, però l’independentisme ha d’aprofitar tots els possibles interlocutors, aquí, a l’Estat o al món, per plantejar aquest debat i demostrar, una vegada més, que a dialogant i conciliador, no el guanya ningú.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *