Una qüestió de Drets Civils i Polítics

No, la Catalunya de la segona dècada del segle XXI té -per sort- no té massa a veure amb l’ Alabama o l’Úlster de la dècada dels 60 del segle passat.

I malgrat això, crec que l’encerta el MHP Torra quan proposa la organització d’una marxa pels Drets Civils . I ho encerta no només perquè en aquest àmbit, el dels drets civils i polítics, sempre hi ha camp per córrer i conquestes a salvaguardar, sinó també perquè els darrers anys i mesos, hem viscut i comprovat com en aquest terreny les vulneracions són nombroses, habituals i, en molts casos, estructurals. Fem-hi una repassada:

La llibertat d’Expressió, el més feble i mancat de protecció de tots els drets civils, està patint una evident reculada quan determinats jutges perverteixen el sentit de delictes com el d’incitació a l’odi, el d’amenaces o el d’apologia del terrorisme i els utilitzen per empresonar, multar i perseguir persones que es limiten a expressar idees i valoracions discutibles però perfectament legítimes. Amb l’agreujant del doble raser utilitzat segons la línia política de  l’acudit, twitt o cançó en perjudici sempre dels plantejaments d’esquerres, republicans o contraris al nacionalisme espanyol.

La llibertat d’associació, reunió i manifestació també va rebre un atac sever ara fa un any amb el tancament de webs d’entitats socials i culturals,  l’acusació de rebel·lió amb violència per les manifestacions pacífiques del 20 de setembre, l’empresonament de dirigents de dues entitats escrupolosament cíviques, la persecució d’activistes o la repressió violenta dels participants en una activitat perfectament enmarcable en el dret de reunió com fou el mateix referèndum de l’1 d’octubre. Casos, tots ells, que haurien d’encendre’ns totes les alarmes.

El dret al sufragi actiu i passiu, la divisa d’un home (o dona), un vot, no passa tampoc pel seu millor moment. Des dels impediments –impossibles d’entendre en temps d’internet i globalitzacions- per accedir a les votacions per a la cada cop més nombrosa colònia catalana a l’exterior fins a les dificultats de tantes i tantes persones amb anys de residència al país per accedir al dret a vot a causa d’una legislació d’estrangeria extremadament restrictiva i una realitat burocràtica desesperadament feixuga.

Per últim, des del mateix Estat Espanyol, signant del Pacte Pels Drets Civils I Polítics De Nacions Unides de 1966, es nega un dret col·lectiu però també -en la mesura que no som subjectes aïllats sinó membres de la col·lectivitat- individual. Em refereixo, lògicament, al dret a l’autodeterminació dels pobles (recollit en aquest pacte i perfectament aplicable a la realitat catalana) l’exercici del qual és, també, una qüestió de drets civils a defensar activament.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *