Adam Majó

Dimecres passat va fer 100 anys del naixement de Nelson Mandela, fundador d’una república  anomenada Sudàfrica en un territori on fins aleshores hi vivien grups ètnics diversos, d’esquena els uns dels altres, en el millor dels casos,  i directament enfrontats, en el pitjor. Del Madiba (Mandela), el Congrés Nacional Africà (ANC) i tota la resistència contra l’Apartheid és el mèrit de la fi de la dictadura i la creació de la  Rainbow Nation. El factor decisiu que feu caure el règim, però, no fou tant la mobilització al carrer, que sí, ni les sancions econòmiques internacionals, que també, sinó la ideologia, la batalla pel relat. La lluita contra l’Apartheid -una rèmora del pitjor dels segles XIX i  XX- va aconseguir que a finals dels anys 80 els blancs sud-africans es convertissin en els empestats del món, en algú amb qui ningú volia fer-se una foto, i aquesta necessària estigmatització fou el factor definitiu que empenyé a la minoria privilegiada a canviar d’estratègia. De Klerk i companyia van entendre que, perduda la batalla ideològica, el més intel·ligent era cedir en el terreny polític i simbòlic a canvi d’assegurar-se el manteniment del poder econòmic. Així, van renunciar al racisme institucional, a l’antiga bandera i a la imposició de la llengua Afrikaans i van cedir tota la glòria a qui fins aleshores era el seu enemic. Van entregar (i no és poca cosa) l’Estat a la majoria negra  a canvi (tampoc ho és) d’ajornar sine die el debat sobre la propietat de la terra i els mitjans de producció. L’ANC, el partit majoritari entre la població negra i, per tant, també en el conjunt del país, va acceptar el tracte i, enlloc d’una transformació radical i més o menys traumàtica de la societat va apostar per avançar lentament però decidida cap a la igualtat no només jurídica sinó també econòmica.

La idea era (i és) repartir riquesa i oportunitats via impostos i inversió pública, donant feina, facilitant l’accés a l’educació de qualitat, implantant un sistema públic de salut, invertint en treure famílies del barraquisme… I el cert és que Sudàfrica ha experimentat un avenç evident, que una part importat de la majoria negra ha sortit de la pobresa i que fins i tot ha aparegut una significativa i influent classe mitjana negre. No obstant això, els ingressos mitjans d’una família negra són encara sis vegades inferiors als d’una família blanca i no està clar que les generacions que ja no han conegut l’Apartheid (els Born free) es conformin en avançar tant lentament. Alhora, malgrat que el país fa bandera de la superació dels perjudicis racials,  que la cordialitat presideix les relacions personals entre persones de grups ètnics diferents i que un nou i saludable nacionalisme sud-africà  vol servir per superar vells i profunds recels, la realitat és que les parelles mixtes són escasses i que, encara ara, quan busques un poble o ciutat sud-africana a la Wikipedia els seus veïns i veïnes apareixen desglossats en blancs (anglòfons o afrikaanofons), asiàtics (arribats fa diverses generacions de la mà de l’imperi britànic), negres nadius (pertanyents a qualsevol de la vintena de pobles originaris) i coloured (una mena de calaix de sastre on hi van a parar els que no caben en cap dels calaixos anteriors).

No serà fàcil, però si a Sud-Àfrica se’n surten, si aconsegueix combinar de forma raonablement equilibrada llibertat, riquesa i igualtat seran un far que il·luminarà, no només el continent africà, sinó el món sencer.