Adam Majó

Si Espanya és una nació és perquè té i ha tingut un Estat que dedica enormes mitjans i recursos a promoure-la: des d’un marc legal comú, fins a l’oferta televisiva fortament regulada, passant per Correos, la Liga, la RENFE, la Loteria Nacional, la mili (abans), la Roja o la dolorosa història compartida.  Si els Països Catalans són una nació és gràcies a una llegat cultural comú que ve de lluny, que es resisteix a morir i que té en la llengua la seva màxima, però no única, expressió. Si Catalunya és una nació és perquè la gent que hi vivim tendim a organitzar-nos de forma espontània a partir d’aquest àmbit geogràfic. Fins i tot els partits i entitats espanyolistes incorporen l’àmbit català, molt més que el provincial, en el seu funcionament regular. De la mateixa manera que les comarques ja existien quan no tenien reconeixement legal ni cap entitat política que les representés, també existiria Catalunya si algú eliminés (de nou) la Generalitat i tot el què d’ella penja. Catalunya necessita un estat (en forma de República…) però Catalunya no és conseqüència de cap Estat modern sinó de la voluntat col·lectiva feta acte i acció quotidiana. Són molts els factors que fan que això sigui així. Un dels decisius, em temo, és tant prosaic com les dimensions, la mida. Per distàncies i per massa crítica, Catalunya dona fàcilment per organitzar campionats, associacions, trobades, congressos, fires de país, festivals, assemblees, coordinadores…T’hauràs de llevar més o menys d’hora, però visquis on visquis podràs assistir a una cita del tipus que sigui a l’altre banda del país i tornar a dormir a casa. El mateix no passa en l’àmbit espanyol (per molt AVEs que hi posin) ni en l’allargada i insularitzada silueta dels Països Catalans

Catalunya té una mida assequible i un pes com per poder fer coses una mica potents i interessants. Dit això, és evident que no tots els pobles i ciutats del país estan igualment ben situats i preparats per acollir convocatòries diverses. Barcelona és i seguirà sent punt de trobada per tota mena d’activitats d’àmbit català, però la capital és també un lloc atractiu per a esdeveniments d’àmbit internacional i cada cop costa més trobar locals, equipaments i espais públics per encabir activitats. Tant és així que els organitzadors tendeixen, cada cop més, a buscar-los a fora, però no molt lluny. En aquest sentit, i aquí és on volia anar a parar, Manresa és o hauria de ser la ciutat més ben situada per encabir tota mena de convocatòries. Manresa, s’ha dit mil vegades, està immillorablement situada, té boníssimes connexions per carretera amb tot el país i disposa d’excel·lents teatres, pavellons i espais de mida mitjana (amb l’Anònima com a darrera incorporació) a més de bona oferta  de restauració i un teixit associatiu capaç de fer de partner de qualsevol iniciativa.  Ens manquen, però, elements importants: bona connexió ferroviària, places hoteleres, un estadi amb més capacitat i algun espai públic  cèntric prou gran com per posar-hi uns milers de persones (havia de ser Sant Domènec…).

I és que quan a Manresa parlem de turisme, més que en els guiris de sandàlia (que també són benvinguts), s’està pensant en els visitants que, per motius ben diversos, aterrissen un o dos dies a cas nostra.