Terra de Commuters

 

Commuter és una paraula anglesa que en no tenir traducció al català ni, que jo sàpiga, al castellà (els francesos proposen banlieusard) acabarà seguint els passos de hacker, DJ o coach . Un commuter és algú que viatja regularment (5/7) de casa a la feina utilitzant un o més mitjans de transport. Al món són centenars de milions consumint quantitats ingents d’hores i euros en desplaçaments obligats. Per això, les mesures que aconsegueixen que determinats trajectes siguin innecessaris o es puguin reduir en uns minuts representen estalvis enormes per als mateixos treballadors o treballadores, però també  per a les empreses, l’administració i el conjunt de la societat. Dedicar, com tanta gent fa, un parell d’hores  al dia a anar i tornar  de casa a la feina té uns costos descomunals en termes mediambientals, econòmics, familiars o socials. Una ciutat –una metròpolis- amb una xarxa de transport intern deficient no està només perjudicant als seus habitants i malbaratant temps, energia i diners, sinó que està, a més,  perdent competitivitat i oportunitats.

I per què parlo de terra de commuters? Perquè al Bages i al Berguedà (l’Anoia i el Moianès per descomptat i el Solsonès probablement) el nombre de persones que cada dia al matí es dirigeixen a Barcelona i la primera corona metropolitana són una veritable legió. Un exèrcit   invisibilitzat per aquesta construcció mental anomenada Catalunya Central que ens fa pensar que al Nord de Montserrat ja no formem part de la metròpolis i els seus problemes. Res més lluny de la realitat. Si anar a Barcelona a treballar fos un sector econòmic seria la primera font d’ingressos de Manresa i el Bages. Alhora, us faríeu creus de la quantitat de gent que cada dia surten del baix, i alt!, Berguedà per anar a treballar a la capital. Alguns es lleven molt, molt d’hora per evitar les cues de Sant Quirze  o per aparcar en algunes de les estacions de tren del Vallès i entrar a la capital a bord de Renfe o els Catalans; d’altres, si estan molt de sort amb els horaris,  poden agafar el bus directe que passa pels túnels de Vallvidrera. Sigui com sigui, l’estona total de trajecte (de porta a porta) pels heroics  commuters berguedans supera fàcilment als 90 minuts (3 hores diàries, 15 a la setmana, 60 al mes!!).

Davant aquesta realitat podem fer dues coses. Pensar que és conjuntural, que algun dia tota aquesta gent trobaran feines tant o més bones  a les nostres comarques i ja no hauran de desplaçar-se tan lluny, o podem admetre que les noves tecnologies han canviat moltes coses però no han evitat, ans al contrari, las concentració d’activitat econòmica (i política) a les grans ciutats i que, sense renunciar a crear més i millors feines prop de casa, el cert és que ja som definitivament terra de commuters (Banlieu, en altres paraules) . Espero, per tant, que la realitat s’imposi a la ficció, que aquest sigui un tema de debat en la imminent precamopanya de les municipals i que la reivindicació d’un transport públic ràpid i eficaç que connecti les comarques centrals amb Barcelona esdevingui un clam unànime i eixordidor.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *