Adam Majó

Xuts a pals

9 de maig de 2018
0 comentaris

ETA i nosaltres

Euskadi Ta Askatasuna, ETA, és un fenomen molt del segle XX que beu de tres grans corrents de lluita guerrillera: l’antifeixista dels anys 40 a l’Europa ocupada, l’anticolonialista de les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial i l’anticapitalista post maig del 68. ETA neix per enfrontar-se a la dictadura del General Franco, un règim que –recordem-ho-  es feu amb el poder (i el va mantenir) sobre centenars de milers de morts. És molt probable, per tant, que, si l’anomenada transició democràtica hagués estat una veritable ruptura amb el feixisme, si s’hagués depurat responsabilitats, s’hagués prescindit del successor designat pel dictador i s’hagués escrit una Constitució amb garanties democràtiques, ETA hauria desaparegut en aquell  mateix moment històric. I també és més que probable que si els diferents governs espanyols des de 1978 s’haguessin assegut a parlar i haguessin acceptat la principal reivindicació que ETA i l’independentisme basc posava sobre la taula, l’autodeterminació (el dret democràtic a decidir), molts dels morts s’haurien evitat. En lloc d’això, l’Estat espanyol (amb la UCD, amb el PSOE i amb el PP) ha respòs a l’activitat d’ETA, no amb més democràcia i més drets humans, sinó amb tot el contrari: milers de casos de tortura, morts a comissaria, grups paramilitars, tancaments de diaris, il·legalitzacions de partits polítics, vulneració dels drets dels presos i dels seus familiars… Ni tan sols ara, quan ETA fa anys que no actua, ha demanat perdó i ha comunicat la seva dissolució, ni l’Estat  ni els partits que han donat suport a l’anomenada lluita antiterrorista no han expressat el més mínim dubte sobre els crims i abusos comesos en nom  d’aquesta lluita. Lluny dels casos irlandès o colombià, aquí l’Estat, en la més pura tradició imperial segle XIX, manté el discurs de la confrontació i no sembla voler fer la més mínima concessió. Una actitud que, no per previsible, resulta menys trista i decebedora.

Dit tot això, però, permeteu-me que tiri de memòria llarga i faci, jo també, un cert reconeixement de culpa. Era el 29 de maig de 1991 a la tarda. Aquell matí la Guardia Civil havia matat a Lliçà de Munt dos militants d’ETA que hores abans havien participat en un atemptat a la casa-cuartel de Vic. Uns quants militants independentistes manresans  ens vam trobar a l’Ateneu la Seca del carrer Jorbetes i, indignats per aquelles  dues morts, vam decidir agafar el cotxe i plantar-nos a Guernica per participar l’endemà a l’enterrament i homenatge als dos activistes. 25 anys més tard, veient un reportatge de l’Albert Hom sobre l’atemptat de Vic m’adono que, de les 10 víctimes de l’atac a la caserna, la meitat, cinc, eren nens i nenes. I m’adono, també, que aquesta dada no la recordava perquè en el seu moment no hi vaig donar cap importància. Vull dir, amb aquesta mica de confessió personal, que una part –entre els quals em compto- dels independentistes catalans  vam frivolitzar excessivament amb la lluita armada i les seves conseqüències i vam passar per alt un parell de principis importants:  que la misèria moral del teu enemic no et dona dret a posar-te al seu nivell i que (ho sento, Malcom) no tots els mitjans estan sempre justificats. Vagi doncs aquí el meu mea culpa.

Diners i amor
03.11.2008 | 11.13
Nosaltres ja ho déiem
18.05.2009 | 11.27

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.