Adam Majó

Xuts a pals

20 de febrer de 2018
0 comentaris

Bèlgica, Suïssa, Canadà

Ja fa molts anys de l’arribada de les primeres grans migracions provinents del sud penínsular i als catalans i catalanes del segle XXI ens és molt difícil imaginar-nos aquest país sense la normal presència del castellà al carrer. A aquestes alçades, una hipotètica Catalunya monolíngüe i amb una sola tradició cultural i religiosa seria, de fet, un altre país que  res tindria a veure amb aquest que estimem.

Ara bé, la realitat lingüística que tenim no és només conseqüència dels moviments demogràfics, ho és també de tres cents anys ininterroputs de persecució de la llengua catalana. Des de 1714 no hi ha hagut un sol dia (exceptuant el breu periode d’independència bonapartísta!) en què les lleis vigents no imposessin el castellà en determinats àmbits de la nostra vida. Encara ara, la constitució rebutjada el passat 1 d’octubre diu que és un deure saber castellà i només un dret conèixer les altres llengües del Regne, a les quals, per cert, ni tan sols posa nom. Es prohibeix parlar català al Congres dels Diputats o al Parlament Europeu (perquè l’estat espanyol així ho va decidir) i existeixen centenars de normes i disposicions (com les que regulen l’etiquetatge, per exemple) que disciminen el català. Això sense comptar amb l’avantatge competitiva que dona, a la llengua del Júlio Iglesias, el seu enorme pes demogràfic mundial. No és estrany, per tant, que un dels motius que han mogut a milions de catalans al llarg de la història recent a comprometre’s amb el catalanisme i ara amb l’independentisme ha estat la defensa de la llengua. És precisament gràcies a aquest compromís que el català ha esdevingut la llengua sense estat (Andorra no compta, ho sento) més viva i parlada d’Europa.

Sabent tot això, l’unionisme democràtic i plurinacionalista –suposarem que existeix- podria fer una proposta alternativa a la independència en la qual, a més de qüestions competencials i pressupostàries, es preveiés un model lingüístic més o menys semblant al suïs, al belga o al canadenc. Un model en el qual a Catalunya la única llengua oficial fos el català. En aquesta llengua es dirigiria l’administració al ciutadà mentre el castellà (també l’anglés) seria llengua auxiliar amb empara legal però d’ús no preferent ni obligatori. Es tractaria, en definitiva, de garantir  que tots ens poguem entendre però reservant a la llengua aquí nascuda una situació de visibilitat i reconeixament clarament destacats.

Això no passarà, ho sé. L’estat i el gruix de l’unionisme es plantegen l’actual batalla contra el republicanisme català a tot o res, a matadegolla. Si surten vencedors insistiran en el seu projecte històric d’arraconar fins a fer desaperèixer les llengües que puguin fer ombra al castellà. Si s’atrevissin, però, si plantegessin una aproximació als models belga, canadenc o suïs, no tant sols desactiverien el gruix de l’independentisme (jo mateix potser m’hi conformaria), sinó que , pardoxalment, passarien per l’esquerra als sectors que ara lideren el Procés i que han apsotat per l’actual model bilingüísta.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.