Plis

 

Els llibres de lingüística afirmen que l’anglès és una llengua germànica sorgida de  l’evolució d’allò que parlaven els anglo-saxons quan van arribar a la Gran Bretanya el segle V per substituir als romans en el domini dels pobles celtes que  habitaven l’illa. Algú ha dit, però, que en realitat l’anglès actual és la més septentrional de les llengües romàniques perquè, si bé és cert que el seu origen l’emparenta amb l’alemany i el neerlandès, també ho és que la influència del llatí i del francès és tant evident i estructural que podria fer-ne repensar la ubicació en l’arbre de les famílies lingüístiques. Sigui com sigui, el cert és que, al pòsit llatí deixat pels romans i el cristianisme, cal sumar-hi, amb el desembarcament de Guillem el Conqueridor a les platges de Hastings l’any 1066, la irrupció del francès parlat per aquells vikings afrancesats anomenats Normands (homes del Nord). Malgrat l’inicial desencontre entre normands i saxons (vegeu Robin Hood) finalment les dues aristocràcies es fusionaren en una de sola i adoptaren el francès com a llengua de la cort. Per això encara ara a  l’escut del Regne Unit, aquell tan xulo amb el lleó i l’unicorn, hi podem llegir una llegenda en la llengua d’en Jean Paul Belmondo: “Dieu et mon droit”. Excepte a Gal·les, Cornualla i les Highlands, els habitants de la gran Bretanya abandonaren progressivament les llengües gaeliques i es passaren a una mena d’alemanyot amb influències celtes, llatines i sobretot, franceses. Aquest afrancesament no afectà només al lèxic, al nom de les coses, sinó també a la gramàtica. Així, al segle XVIII s’adopta l’actual plural acabat amb s, a la francesa, i s’abandona la fórmula germànica (acabada amb n) que, no obstant això, ha sobreviscut en algunes excepcions (child/children, per exemple).

L’anglès, llengua promíscua per definició, tendeix a simplificar i agilitzar la pronuncia. Del God be with you (A Déu siau), per exemple, han anat a parar al Good Bye.  També molts dels infinits manlleus del francès han patit importants mutacions. Un bon exemple n’és el Si vous plait  (germà del nostre si us plau) transformat en el please que nosaltres pronunciem (i a vegades escrivim…) plis. En català, en canvi, no som tant bons simplificant i ens trobem amb massa paraules i expressions farragoses d’escriure i de pronunciar. Per això no és estrany que, de mica en mica i com quin no vol la cosa, haguem aprofitat la feina feta per l’anglès i ens haguem apropiat del seu Please tot adaptant-ne l’ortografia. Actualment a ningú sorprèn trobar un plis en un whatsapp o en una nota informal (tanqueu els llums quan sortiu, plis) i m’atreveixo a predir que en un futur no tan llunyà aquest mot es normalitzarà completament entre nosaltres i –no sense polèmica i escarafalls- acabarà sent acceptat des de les més altes instàncies. El fòssil vivent anomenat si us plau (com la forma de vos que conté) es deixarà per les grans ocasions i els registres més formals i literaris. No serà tant greu. Al capdavall, l’arrel i l’origen de plis i de plau és la mateixa i l’economia del llenguatge és una de les poques lleis contra les quals és inútil rebel·lar-se.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *