Adam Majó

No, l’any 2018 que acabem de començar no serà un any tranquil. El conflicte obert entre Catalunya i el Regne d’Espanya persistirà i viurà episodis de tensió i incertesa. No és descartable que un fet inesperat, un error de càlcul  des d’algun despatx de Madrid o l’aparició d’un nou actor en escena, precipiti els fets a curt termini. No obstant això, en principi, el més probable és que aquest any sigui, en relació a l’anterior, d’una certa transició i calma tensa. Una calma tensa que hem d’aprofitar els independentistes, i sobretot els independentistes d’esquerres, per acumular forces i preparar la següent batalla  que ha de tenir lloc l’any vinent, el 2019. I com entenem l’acumulació de forces des de l’esquerra? Doncs, com sempre, en forma d’unitat popular. Però una unitat popular que en aquest moment històric ha de servir, no tant per resistir a partir dels sectors més llegits i militants, sinó per construir un espai polític gran, capaç de disputar l’hegemonia a pobles, ciutats i barris, a comarques i a l’àrea metropolitana.  La Unitat Popular, a finals de la segona dècada del segle XXI, passa pe plantejar batalla a tots els municipis del Principat, a tots sense excepció.

A les eleccions del 21 de desembre la única opció d’esquerres (o autoproclamada d’esquerres) que va augmentar vots als grans municipis de l’Àrea Metropolitana fou ERC, demostrant així que per penetrar en aquest territori no són útils ni amagar el conflicte nacional ni tampoc  ideologitzar en excés el propi discurs. Paral·lelament, la bona feina que s’està fent als Ajuntaments de Sabadell o Badalona demostra que  trobar un programa comú per treballar a favor dels interessos de la majoria i comprometre’s  amb procés que ens du a la independència no només és factible sinó també necessari i efectiu. Si un pacte de govern entre la CUP, ERC i l’àmbit Comuns/Podem és possible i desitjable, perquè no anar més enllà i intentar a tot arreu on sigui possible candidatures àmplies independentistes (però obertes a autodeterministes sincers) i d’esquerres (però una esquerra de programa, no de consigna)? Amb una llista unitària aconsegueixes aprofitar tots els vots, tens més opcions de ser la força més votada (i  d’aconseguir l’alcaldia), pots atreure a persones independents a qui no agrada casar-se amb un partit en concret i tens la oportunitat de preparar equips compensats, cohesionats i resolutius. Amb l’aparició d’una nova proposta unitària d’esquerres i republicana prendríem definitivament a l’espanyolisme la bandera de l’esquerra i als hereus de Convergència la del procés. Vinculant encara més independència i canvis socials tindríem l’eina per seguir ampliant la majoria social republicana. L’espai polític i la oportunitat hi són. El temps per pensar-hi i treballar-ho (queda un any i mig per les properes eleccions municipals) també. Falta (només…) vèncer determinats interessos lligats als aparells dels partits i superar les inevitables tendències sectàries. I falta, també, que els Comuns assumeixin com a propi el projecte republicà, que ERC es decideixi a ser, d’una vegada, un partit d’esquerres amb propostes que mereixin aquest qualificatiu i que la CUP abandoni la comoditat del testimoniatge moral i aposti de totes totes per transformar la realitat.