Adam Majó

Ara fa una setmana va morir d’un càncer la Carme Badia i Masgrau, metgessa, mare, feminista i d’esquerres. Havia nascut fa encara no 60 anys a Navàs, d’una família molt de missa. Amb aquella barreja d’humilitat i determinació que la caracteritzaven, aquests darrers anys havia estat molt implicada en les iniciatives a favor del Comerç Just. Un servidor, però, la recorda sobretot de l’època en la qual ella formava part de les Dones del Bages, una de les primeres entitats feministes de la ciutat i la comarca, i del Moviment Comunista de Catalunya (MCC), un dels col·lectius impulsors, l’any 1991,  de la primera Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de Manresa.

Ja sé, Carme, que el teu pas per l’MCC va ser només una de les moltes coses que vas fer a la vida, però recordem a la gent com en el moment en que l’hem conegut i és per això que, amb el teu permís, aprofitaré que ja et et trobem a faltar per parlar, també, d’aquell petit però influent nucli comunista de trajectòria complexe i final inesperat.

L’MCC era un partit de quadres, de militants entregats i preparats que, agrupats en cel·lules semiclandestines, intentaven analitzar la forma com es materialitzava la lluita de classes en cada lloc i moment concrets per, en funció d’això, enviaar als seus militants a treballar en aquells moviments socials que consideraven potencialment més revolucionaris. L’antimilitarisme, el sindicalisme, l’independentisme, l’internacionalisme, l’ecologisme, el feminisme… arreu on hi hagués una lluita organitzada hi havia un militant de l’MCC pencant com el que més, mirant de traslladar-hi consignes i intentant captar pel partit a les persones més destacades. No tenien gaires amics entre la resta de l’esquerra. Estaven lògicament enfrontats al PSOE de les reconversions industrials, la OTAN i els GAL, eren extraordinàriament crítics amb la suport del PCE i el PSUC (després ICV) al règim sorgit de la reforma monàrquica i, a causa del seu origen maoista i seixantavuitista, tampoc s’entenien amb els prosoviètics del PCC. Treballaven relativament bé, això sí, amb els sectors menys dogmàtics de l’anarquisme i coincidien amb el nou independentisme d’esquerres (articulat entorn a l’MDT) malgrat els recels mutus i la col·lisió entre la manera de treballar d’uns, austera i disciplinada, i la dels altres, molt més lúdica i espontània. En el punt àlgid de la seva activitat, l’MCC va fusionar-se amb la trosquista Lliga Comunista Revoluciaria (LCR) per crear Revolta (Izquierda Alterantiva, a l’estat). Aleshores, quan semblava que havien de fer el gran salt endavant, van desaprèixer del mapa polític a una velocitat que va deixar perplexes simpatitzants i adversaris. Com molts altres sectors de l’esquerra anticapitalista d’occident, l’MCC va cometre l’error de pensar que n’hi havia prou amb anar a la contra del poder posant-se al costat de les petites i grans lluites concretes per fer la revolució. Però aquesta només és possible si es parteix de la despasperació absoluta (que no era el cas) o d’un horitzó alternatiu i creïble (del qual tampoc disposaven). Per sort, la lluita per la igualtat i la justícia, encara que no assoleixi els seus objectius finals, no és mai estèril. Serveixi, per tant, aquesta mica d’escrit, d’homenatge als homes i dones de l’MCC i molt especialment a tu, Carme.