Fabricants de cases

Imagineu-vos el Centre Històric de Manresa (o el de Berga) amb el mateix nivell d’activitat comercial que ara, els mateixos equipaments públics, la mateixa intensitat d’esdeveniments culturals i festius i amb l’espai públic (els carrers i les places) en el mateix estat que ara. Imagineu-vos, però, que tots els edificis d’habitatges estiguessin en perfecte estat i que no hi quedés ni una casa ni un pis en unes condicions d’habitabilitat per sota del què ens sembla acceptable al segle XXI. Arribats a aquest punt, segurament estaríem d’acord en què la revitalització de la ciutat vella hauria deixat de ser un problema i una prioritat i que, per exemple, ja no caldria un Comissionat pel Centre Històric. Vull dir amb això que revitalitzar els barris vells és una tasca transversal i polifacètica, sí, i que els diferents vectors (comercial, referencial, administratiu, turístic, recreatiu…) s’interrelacionen i s’ajuden (o es perjudiquen) mútuament. Ara bé, el factor determinant, la prova del cotó, és l’habitatge. I l’habitatge, en la nostra societat, és un àmbit on l’administració hi té un pes relativament petit (molt més petit que en altres països europeus) i la titularitat privada hi és clarament hegemònica. Per això, l’administració, per ajudar a rehabilitar, es dedica sobretot a incidir-hi indirectament, a través allò que és de la seva competència directa, l’espai i els equipaments púbics, comptant que això impulsarà, de rebot, la inversió en habitatge. Però amb això no n’hi ha prou, ara ja ho sabem. Cal que les administracions tornin a entrar en el complicat món de la promoció immobiliària residencial, amb projectes propis, de titularitat 100% pública, de la mà de fundacions i cooperatives o també, i sense complexes, fent acompanyament d’iniciatives privades amb raonable afany de lucre però amb un mínim compromís ciutadà.

Deia un conegut constructor manresà que hi ha qui fabrica sabates, qui fabrica magdalenes farcides de xocolata i qui, com ell, fabrica cases, i que, per tant, el seu sector no es mereix la mala fama que té. Tenia raó, però fins a un cert punt. Perquè és consubstancial al sistema de mercat jugar amb el preu de les coses, de les matèries primeres i del producte final, però quan el gruix del benefici rau, no en el valor produït, sinó en l’augment sobtat dels preus, aleshores és quan, encertadament, parlem d’economia malalta i d’especulació. I això, que es pot donar en qualsevol àmbit de l’economia, s’ha donat tradicionalment –i recentment- de manera dramàtica en el sector que ara ens ocupa, l’immobiliari. D’aquí la mala fama. Actualment, per sort, ja no estem en aquesta situació. Ara sí que és el temps dels fabricants de cases. Persones i empreses que, en el cas del Centre Històric, compren més o menys bé de preu edificis, solars o pisos per rehabilitar-los o per construir-hi de nou i posar a lloguer els habitatges resultants. No faran cap “pelotazo” i la rendibilitat de la inversió no està absolutament garantida (cap inversió ho està) però és més que probable que els hi acabin sortint els números si tenint en compte que la demanda solvent de pisos en bones condicions al barri vell de Manresa existeix i està lluny de veure’s satisfeta. De fet, ja hi ha a hores d’ara uns quants projectes de rehabilitació en marxa. Empreses normalment petites, de fora de Manresa (!!), contentes de treballar amb edificis antics i carregats d’història i de poder oferir, en acabat, pisos no només amb totes les prestacions sinó, també, amb un plus de centralitat i identitat que cap altre barri pot oferir i que en altres ciutats està a preus prohibitius.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *