Adam Majó

Xuts a pals

2 d'octubre de 2017
0 comentaris

Octubre de 2017

En el conflicte que enfronta als catalans i l’estat espanyol (la identificació de les parts no és meva, és la que fa la premsa internacional) els fets es precipiten i ens enganxen permanentment a l’actualitat. De tant en tant, però, va bé aixecar el cap i mirar de recuperar una certa perspectiva.

I és que la cosa ve de lluny, de molt lluny. Del segle XVII, segurament, de quan s’inicia la formació de l’estat espanyol modern amb la cort definitivament instal·lada a Castella i a Catalunya sorgeixen les primeres emprenyades que porten a la revolta dels segadors i  a la primera república, la de Pau Clarís. El conflicte s’enfila encara més amb l’arribada dels Borbons i l’esclat de la guerra de successió amb totes les conseqüències: suspensió de les lleis i les institucions polítiques pròpies, ocupació militar, persecució de la llengua. Una desfeta com la de 1714 hagués pogut comportar la definitiva subordinació de Catalunya al poder central espanyol. Contra tot pronòstic, però, un segle i mig més tard apareix un moviment popular, cultural i polític que reclama drets i respecte, i que gràcies a l’ampli recolzament popular aconsegueix recuperar un cert poder polític en constituir, l’any 1914, la Mancomunitat. Aquesta institució dura només 9 anys, en ser suprimida pel general Primo de Rivera, però la reivindicació no s’atura i l’any 1931 es crea la Generalitat moderna, de vida també efímera i complicada  (recordem, per exemple, que la República Espanyola va fer empresonar el govern Companys l’any 1934). Amb el triomf del feixisme l’any 1939 es perden de nou les institucions i s’intensifica la persecució de la llengua i els símbols nacionals. Un cop més, però, la resistència reapareix i es fa forta. Tant és així que els successors de Franco opten per recuperar  la Generalitat abans i tot de fer una nova constitució espanyola. Una constitució que s’aprova l’any 1978 sense les mínimes garanties democràtiques, amb tot l’aparell judicial, militar i policial en mans dels franquistes i sota l’amenaça del retorn a la dictadura. Els 40 anys següents, lluny de normalitzar la realitat plurinacional del Regne d’Espanya, són de tensió constant tant a nivell institucional com mediàtic. Si jutgem pel què voten i llegeixen, podem afirmar que una majoria de catalans estan insatisfets amb el nivell d’autogovern i reconeixement assolits mentre a una majoria d’espanyols els incòmode la diversitat nacional de l’estat i la seva traducció simbòlica i política. Demostració d’aquesta distància mental és el fracàs de la reforma de l’Estatut, insuficient, per uns; excessiu, pels altres.

Aquest atzucac explica l’ampliació, fins a ser majoritari, del suport al projecte de crear una nova república independent via l’exercici del dret a l’autodeterminació. Es fa un primer intent entre els anys 2009 i 2011, amb les consultes, un altre l’any 2014, amb el procés participatiu, un tercer l’any 2015, amb les eleccions plebiscitàries, i un quart i definitiu diumenge passat, amb el referèndum d’autodeterminació. En els quatre casos, els vots favorable a la independència han superat clarament als contraris i, per tant, no queda altre remei que implementar el resultat. Això és el que farà el Parlament aquesta setmana i això és el què haurem defensar, a tot arreu però sobretot al carrer, els que creiem que respectar les minories i obeir les majories és, en democràcia, obligatori.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.