El quart argument del Sí

Tradicionalment hi ha hagut tres arguments bàsics a favor de la Independència dels Països Catalans o de Catalunya, l’econòmic, el de la oportunitat (pel canvi socials i polític) i el, diguem-ne, nacionalista. Tots tres són autònoms l’un de l’altre –pots voler la independència per una de sola d’aquestes raons- però són, també, perfectament compatibles i, de fet, la majoria de persones que votarem Sí diumenge que ve ho farem per una certa combinació de tots tres.

L’argument econòmic és el de les balances fiscals, els aproximadament15.000 Milions d’Euros que cada any Catalunya envia a Madrid via impostos i que no tornen en forma de serveis públics. Pot ser un argument incòmode perquè Catalunya, com a país ric en relació a la mitjana mundial, té la obligació de ser solidària amb els pobles i nacions que ho són menys. Ara bé, aquests milers de milions que marxen i no tornen no van només, per exemple, a garantir serveis públics a països i comunitats de l’estat espanyol que tenen més dificultats per pagar-los, van, també i sobretot, a concentrar encara més poder polític i econòmic a la capital del regne i a seguir enriquint una oligarquia amb domicili social a la llotja del Bernaveu formada per polítics influents, alts funcionaris i empresaris lligats al BOE. I això (AVEs radials, Castors, autopistes rescatades, ministeris sobredimensionats o indecent despesa militar) no té res a veure amb la indispensable solidaritat entre pobles propers i germans. El segon argument, el de la oportunitat de canvi, és el que preferentment ha utilitzat l’independentisme d’esquerres. Només substituint l’anacrònica monarquia per una república ja faríem un salt endavant innegable. Però a més, tenint en compte que a la independència hi haurem arribat gràcies a la mobilització i organització populars, només que s’assembli una mica al moviment social que l’ha aconseguit, és segur que serà una república molt més justa, oberta i moderna que l’actual Regne d’Espanya. El tercer argument és el més vell; el que sempre ha estat allà, tot i que, durant massa anys, la por ens l’ha endreçat al racó de les il·lusions impossibles. Sabem, després de tres cents anys, que el projecte nacional espanyol és incompatible amb la supervivència de la nació catalana, que la inèrcia assimiladora i uniformitzadora del nacionalisme espanyol és massa potent i massa transversal i que cada engruna d’autogovern o de reconeixement costa sang i llàgrimes i, tot i així, mai s’acaba de consolidar del tot. Sabem que, si ens quedem, haurem d’estar tota la vida barallant-nos per la llengua, per exercir les competències o per ser reconeguts. I ja en tenim prou. Volem treure’ns del damunt aquesta emprenyadora càrrega de la reivindicació nacional, volem ser, en aquest sentit, una mica més normals.

A aquests tres arguments ja clàssics se n’hi ha afegit ara un de quart que decanta definitivament la balança de les majories a favor del Sí i que sorgeix de la reacció a l’ofensiva repressiva dels darrers dies. Cada cop són més els que, sense haver estat mai independentistes, es neguen a ser equidistants i, entre uns vaixells carregats de porres i pistoles i els seus veïns i veïnes defensant una taula amb una urna, tenen clara l’elecció i decideixen anar a votar i -què collons!- votar que Sí.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *