Cohabitatge

Quan era jove vaig llogar un pis en un edifici antic del carrer Sant Miquel de Manresa. El primer dia la veïna del principal em va posar al corrent dels meus drets i deures en relació als espais comunitaris: l’entrada, l’escala i l’enorme i espectacular terrat on em tocava estendre la roba els dimecres. Anys més tard, em vaig moure a un altre pis, també al barri vell però de nova construcció. En aquest cas, però, s’havia instal·lat una màquina assecadora a cada apartament i el terrat era d’accés restringit a tasques de manteniment i reparació. L’explicació que em donaren per aqueta limitació d’usos era que els espais comuns generaven conflictes i malentesos i que, per tant, com menys n’hi hagués, millor. Estem parlant de principis dels anys 2000 i l’anècdota il·lustra perfectament quina era la ideologia dominant a Manresa, a Europa i a bona part del món en el darrer tombant de segle. L’anomenat neoliberalisme (que ni era gaire nou ni gaire liberal) consistia en això, en fer-nos creure que la millor manera de conviure és compartint el mínim, preocupant-nos cadascú de les seves coses, delimitant al mil·límetre la propietat privada, suprimint espais comunitaris i desconfiant els uns dels altres. Per sort, el món, Europa i Manresa han canviat força i, en algunes coses, per millorar. Arreu sorgeixen noves iniciatives que, sense negar la utilitat de la propietat privada en determinats àmbits de la vida ni renunciar a la potència de la iniciativa individual, plantegen que la societat no pot ser, només, un suma zero d’interessos particulars i que hi ha espai, i no poc, per a la cooperació i la comunitat.

I aquest nou esperit comunitarista està arribant, també, al món de l’habitatge. Proliferen les iniciatives que plantegen edificis o conjunts d’edificis en els quals els espais per compartir siguin tants o més que els particulars de cadascú. Rentadores, cuines, menjadors, biblioteques, la tele, la sala de jocs, els jardins… Cada col·lectivitat decideix què fa en comú i què deixa per a l’àmbit familiar o individual, en una barreja de pragmatisme tradicional i idealisme Hippie. Algunes iniciatives de cohabitatge es duen a terme a pagès (Can Cases en seria l’exemple més proper i conegut). D’altres, cada cop més, en sòl urbà, adaptant vells edificis o aixecant-ne de nous amb la distribució ja pensada per viure compartint. Algunes estan destinades a col·lectius específics (gent gran, per exemple) i d’altres són més obertes i intergeneracionals. En qualsevol cas, el què diferencia el cohabitatge (o cohousing) d’altres modalitats d’habitatge col·lectiu (residències, albergs, convents o casernes) és que aquí no hi ha intermediaris, ni afany de lucre ni autoritat superior. L’autogestió, doncs, en seria la gran virtut (i la gran complicació, potser). L’altre  dificultat, obvia, és el finançament del projecte i, per tant, l’exclusió dels que no tenen accés als recursos necessaris. Per això cal que l’administració entengui la seva utilitat social i mediambiental i hi aposti decididament, adaptant la normativa urbanística quan calgui, facilitant crèdit o cedint sòl per un període llarg de temps. Només cal copiar, una vegada més, el què es fa a molts llocs d’Europa. I copiar bé, naturalment.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *