Els arguments de l’odi

Renunciant a comprendre allò incomprensible, que una dotzena de nois sense cap patologia reconeguda decideixin matar i morir armats amb ganivets i furgonetes de lloguer, no ens queda més remei que obrir el focus i mirar d’apropar-nos al fenomen global.  Un fenomen inevitablement complex i polièdric,  impossible de sentenciar amb una sola explicació perquè beu de moltes fonts: Del foment del wahabisme i altres concepcions totalitàries de l’islam sunnita (per això la majoria de víctimes són musulmans que no comparteixen aquesta visió), de l’accés a la informació i la propaganda que proporciona internet, del racisme i el menyspreu percebut pels fills d’aquells que van arribar a Europa des del Nord d’Àfrica, de l’atur i la manca d’horitzons de bona part de la joventut de la nostra mateixa societat o d’un pòsit gruixut i profund de ressentiment anticoccidental àmpliament present a les societats del Magreb, dels països àrabs i del món musulmà en general. Un ressentiment que té orígens antics i compartits per la seva contrapart nascuts de la rivalitat religiosa i les guerres santes dels darrers mil dos-cents anys. Un ressentiment que també té també a veure amb la derrota  causada per l’expansió colonial europea i la superioritat econòmica, militar i tecnològica sorgits de la revolució industrial i que trenca  l’empat tècnic al qual havien arribat al segle XVIII el món cristià i el musulmà. Igual que a Rússia, al Japó o a la Xina; al món islàmic es repeteix el mateix debat al llarg del segle XIX i XX: adoptar o rebutjar el model occidental. Turquia després de la Primera Guerra Mundial i Iran i bona part del món Àrab (amb l’Egipte de Nasser al capdavant) després de la Segona fan pensar que la descolonització donarà pas a una certa síntesi entre la tradició islàmica i la modernitat de matriu europea. No és així. Al darrer quart del segle XX l’integrisme s’estén com una potent contra-reforma per tot el món musulmà impulsat pels decebedors resultats de l’acostament a occident (i a la URSS) i finançat per les monarquies del Golf i la mateixa CIA (si més no en un inici). Però també –i aquí volia anar- per l’actitud post-imperialista de les potències occidentals que, lluny d’admetre la injustícia i els crims del colonialisme i mirar de compensar-los amb unes relacions respectuosos i justes, no han dubtat en intervenir políticament i militar en aquests països sempre que els ha convingut, sense preocupar-los el dolor i el caos que hi provocaven i regalant arguments al fanatisme. Així, quan es bombardeja l’Iraq o Líbia, quan es permet que Israel expulsi als habitants dels territoris que ocupa il·legalment, quan l’exèrcit espanyol  famfarroneja en un vestigi colonial com l’illot de Peregil, quan s’obra, i no es tanca, Guantanamo, quan es mantenen relacions immillorables amb les dictadures teocràtiques d’Aràbia però s’emet per televisió l’execució en nom de la democràcia de Saddam Hussein, quan es deixa morir la gent al mar o quan l’únic país del món que ha llençat bombes atòmiques es permet amenaçar i sancionar a un país musulmà que vol fabricar electricitat amb energia nuclear… el jihadisme ho aprofita i els diu als joves musulmans: “veieu? veieu com occident ens humilia i menysprea la nostra gent i el seu patiment? Veieu com ens tracta com a éssers humans de segona categoria? Veieu com el seu discurs sobre la democràcia, la llibertat i els drets humans és una gran mentida?”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *