“Davant el jutge, nega-ho tot”

No volia escriure sobre les detencions del 92 (l’anomenada Operació Garzón) perquè pensava que ja estaria tot dit i repetit, però  la manera barroera com alguns, començant pel mateix jutge-estrella, han volgut treure ferro o credibilitat a les denúncies de tortura, m’ha fet decidir a mirar de contextualitzar el què va passar aquell any olímpic.

I començaré per un escrit fet amb la ungla a la paret que molts dels que van passar pels calabossos de l’Audiència Nacional van tenir ocasió de llegir: “Davant el jutge, nega-ho tot”, escrit en castellà i eusquera. El sentit és força evident: allò que has acabat confessant o acceptant en aquelles interminables 72 hores (tres dies amb tres nits) d’incomunicació en les quals has estat a les mans dels teus interrogadors, sense càmeres, sense assessorament legal i sense metges de confiança, faràs bé de no repetir-ho al jutjat. Molts detinguts, malgrat això, ho feien, s’inculpaven també davant el jutge o jutgessa perquè sabien que després de la declaració judicial tornarien a mans de la Guardia Civil i sabien -perquè així els ho havien recordat abans de pujar a declarar- que la legislació antiterrorista permet prorrogar la detenció encara 48 hores més. En aquella època, als anys 80 i 90 del segle XX, era habitual escoltar al telenotícies del vespre que havien detingut un membre  d’ETA i al del migdia de l’endemà que “com a consequència dels interrogatoris” havia estat possible “desactivar” l’escamot sencer i trobar no sé quants pisos francs i magatzems d’armes i explosius. I ningú, o quasi ningú, es preguntava com era que aquells entrenats  militants renunciaven amb tanta alegria al seu dret a no declarar i a no inculpar-se ni a ells mateixos ni a tercers. Quins persuasius mètodes devien utilitzar aquells interrogadors per extreure tant ràpidament  tant valuosos informacions? Pocs, molt pocs periodistes es van molestar a fer-se aquesta pregunta o a parlar amb detinguts perquè els expliquessin com havia anat. De fet, quan algun d’ells s’atrevia a interposar denúncia, aquesta acabava gairebé sempre convertida en una condemna, per calumnies, afegida. I és que la mateixa legislació antiterrorista, que elimina l’Habeas Corpus i preveu la indefensió absoluta del detingut durant un  període molt llarg de temps, és una continuació de la llei franquista “de prevención del bandidatge y el terrorismo” i sembla redactada expressament per facilitar la vulneració dels drets dels detinguts recollits en la Convenció contra la tortura i altres tractes o penes cruels, inhumans o degradants de Nacions Unides.

Però que ningú s’enganyi, la tortura no era (és?) només una herència del franquisme. La tortura és un instrument àmpliament utilitzat en  la lluita contra la subversió que té un doble objectiu: aconseguir informació de forma ràpida i infondre el terror entre les files de la subversió. Tothom qui volia saber-ho sabia que s’estava utilitzant de forma sistemàtica, però molts  consideraven que el fi (derrotar l’independentisme basc i, de passada, aturar el creixement del català) justificava els mitjans. Si això no es defensava obertament és perquè aleshores s’hagués posat de manifest que aquell esquema en el qual en  una banda hi havia  un estat pacífic i democràtic i a l’altra uns grups violents era una caricatura i que en realitat es tractava d’un conflicte polític en el qual les dues parts utilitzaven de forma sistemàtica la violència, la por i el patiment de l’adversari.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *