Adam Majó

Quan jo era jove –i si la memòria no em falla- a Manresa hi havia una fàbrica de xandalls que també venien al detall (Pícnic, es deia) i dues botigues de material esportiu, La Tenda, pel públic  xirucaire,  i el Sagi, més poliesportiva i amb un públic potser més pijo. Ha plogut molt des d’aleshores i els mons del comerç, de l’esport i del material esportiu no tenen res a veure. De tenir només material fabricat a l’Estat espanyol  (Joma, Yumas, Paredes, Jhayber, Meiba, Track Santillana, Serval i Adidas (!)…) a la invasió de les multinacionals amb productes molt més atractius i de molt millor qualitat però dissenyats i fabricats a l’altra banda del món. De comprar bambes, botes de muntanya, banyadors, pantalons curts, motxil·les i para de comptar, a la brutal diversitat de productes capaços d’omplir uns grans magatzems sencers en un dels polígons de la ciutat.

Però no només la pràctica de l’esport i l’accés al material esportiu s’ha transformat radicalment (per fer-se molt més democràtic,  abastable i, alhora, consumista) també la manera d’anar a comprar ha canviat de forma notable. La popularització de l’automòbil particular, que va facilitar l’aparició de grans superfícies ben proveïdes d’aparcament per als seus clients a les afores dels nuclis urbans, ha posat en dificultats el comerç dels centres urbans. Per acabar-ho d’adobar, ara podem comprar de tot i sempre des del telèfon o l’ordinador. En aquesta batalla, el comerç urbà no pot competir ni en facilitat d’aparcament ni en amplitud d’oferta (la d’internet és infinita). Només pot fer-ho en experiència de compra i en relació personal. El client que busca només rapidesa i preu i que no té en compte l’acció social d’anar a comprar està perdut per al comerç diguem-ne tradicional. Per sort, som encara molts (majoria, m’atreviria a dir) els que valorem la qualitat de l’experiència de compra lligada a la sociabilitat i la mixtura d’activitats. Dit d’una altra manera, encara som molts els que volem sortir a passejar i gaudir de l’oferta cultural, menjar-nos un gelat mentre mirem aparadors, trobar cares conegudes, fer una cervesota i, probablement, comprar alguna cosa. Ni Internet ni els polígons podran millorar l’acte urbà per excel·lència  de “baixar al centre” a passar-hi la tarda badant, xerrant amb un i altre  i –poc o molt- consumint.

Per això el comerç urbà que no pot ubicar-se en un espai amable i agradable per a passejar té tantes dificultats per sobreviure. Si no pots oferir comoditat (internet), rapidesa (grans superfícies) o civilització (que ve de ciutat) estàs fotut. Si et situes en un lloc on costa arribar-hi en cotxe, s’ha de pagar per aparcar i  les voreres són insuficients i sense arbres al costat del trànsit sorollós, perillós i brut, difícilment atrauràs gaires clients. Per això la carretera de Vic i de Cardona de Manresa no estan passant el seu millor moment comercial. Per això estic convençut que al Sagi li anirà millor al passeig (on la gent passeja) que a la carretera (on circulen els cotxes). I per això no tinc cap dubte que la reconversió d’aquesta antiga carretera que travessava la ciutat en una avinguda amb molt menys espai pels cotxes i molt més pel transport públic i els vianants serà –el dia que es faci- una gran millora per la ciutat i, sobretot,  pel comerç  d’aquest eix central .