Adam Majó

Xuts a pals

2 de maig de 2017
0 comentaris

Manresa Nord, Manresa Sud

Començo parlant de Figueres, una ciutat amb més d’un paral·lelisme amb Manresa. Situada en una de les comarques més cool del país, a quatre passes de la costa brava, a tres de la frontera amb la República i a dues de “i a Girona més”, Figueres compta amb el museu Dalí, el més visitat de Catalunya després del de can barça i amb una bona oferta hotelera i d’apartament turístics. Malgrat això -expliquen responsables municipals de la capital de l’Alt Empordà- el preu de l’habitatge a la ciutat està estancat a la baixa. Com s’entén? Doncs perquè si fa cent anys la liberal  Figueres, aprofitant les avantatges de la seva situació geogràfica, va fer ombra a la conservadora Girona gràcies al comerç transfronterer i a l’activitat econòmica que generaven els militars del castell de Sant Ferran, actualment, amb la desaparició de l’aduana i amb la renovada empenta de la capital de la regió, la ciutat viu una certa i visible decadència. Una decadència atenuada però no evitada ni per l’arribada de visitants ni per la proximitat d’una estació del tren d’alta velocitat i que es tradueix en una tendència sostinguda de les classes mitjanes a traslladar-se als pobles i poblets de la comarca i de la gent jove a moure’s cap a Girona i Barcelona. A la ciutat estricte, al municipi de Figueres, s’hi queden –simplificant molt- els pobres.

Tot això als manresans ens sona una mica, oi?. Manresa també és una ciutat amb un potent passat vinculat a la industria i amb un present i un futur en fase de reinvenció. I també a Manresa, com a Figueres, s’estan produint des de fa uns anys  moviment poblacionals vinculats a la renda. Si a Figueres és de dins cap a fora, del nucli urbà cap cap a l’entorn rural, a Manresa és clarament de sud a nord. És un procés que ja va iniciar-se fa cent anys, amb la creació del passeig de Pere III i el lent però continuat èxode de la burgesia cap a la nova eixample i els primers xalets del Poble Nou, i que va reforçar-se amb l’aparició de Pineda i altres urbanitzacions a l’americana. Però és darrerament quan s’ha accelerat amb la migració de parelles joves i amb dos sous cap als pobles del pla de Bages amb Santpedor com buc insígnia. Fins i tot barris populars com la Mion o la Carretera Santpedor o pobles que havien tingut majories de classe treballadora com Sant Joan de Vilatorrada han viscut una transformació urbana i poblacional més que evident. I sí, la universitat i l’aparició d’un nou centre a l’entorn de les Bases hi ha ajudat, certament, però em fa l’efecte que són més conseqüència que causa d’aquest fenomen general. Al sud, mentrestant, hi queden els grans barris d’habitatge protegit sorgits a la segona meitat del segle XX  (el Xup, la Balconada, la Guia o la Font dels capellans) i la Manresa originària amb una estació de tren malaguanyada per culpa d’un deficient servei i amb equipaments i atractius importants,  però amb un parc d’habitatges encara poc atractiu.

Les conseqüències d’aquest fenomen són de doble tall: per una banda es produeix una manresanització de molts d’aquests pobles propers convertits, cada cop més, en un barri residencial de la capital de comarca i per altra Manresa perd població, activitat econòmica i ingressos municipals, tot i que veu reforçat el seu paper en el sistema de ciutats del país en incorporar, de facto, els municipis veïns.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.