Adam Majó

Suposo que ho heu sentit i llegit, els preus dels lloguers a Barcelona s’han disparat. I suposo que també sabeu que aquest increment de preus s’està escampant per l’àrea metropolitana i la costa però no està arribant a l’interior del país, ni a Manresa, ni a Lleida ni tampoc a Berga. Que aquí el cost de l’habitatge no pugi és una bona notícia, evidentment, però les causes d’aquesta no pujada potser no són tan estimulants. Els preus del lloguer a Barcelona pugen per diverses raons. Algunes de més noves i conjunturals, com la demanda turística o l’arribada d’inversors (especuladors) internacionals i d’altres de més estructurals i que tenen a veure amb el model de país. A Barcelona, des de fa anys, dècades i segurament segles, s’hi concentra poder polític i econòmic, serveis i oferta cultural i, per tant, també més oportunitats professionals i de tota mena. En el seu moment això es va traduir en una urbanització expansiva que va arribar a abastar tot el terme municipal i que ha acabat escampant-se pel què ara coneixem com a regió metropolitana. El resultat és una ciutat molt densa, de les més denses del continent,  on segueix volent-hi viure més gent de la que físicament hi cap. És aquest diferencial entre oferta i demanda el què tiba els preus amunt i això difícilment s’evitarà construint habitatge públic, perquè pràcticament no queda espai lliure per fer-ho, ni regulant el mercat, perquè molt probablement  les trampes i trampetes acabaran desbordant la normativa. No estic dient que no s’hagi de construir habitatge protegit i d’intentar limitar els preus de lloguer, i tant que s’ha de fer, dic, senzillament, que no n’hi haurà prou, que mentre a Barcelona hi hagi més i millors oportunitats laborals, la pressió demogràfica i l’encariment de preus serà inevitable. Perquè, recordem-ho, a Barcelona hi volen viure guiris que la troben molt xula, és cert, però també s’hi trasllada la gent del Berguedà o de qualsevol altre punt del país que hi troben feines més interessants i millor pagades que a la seva comarca. I aquests, òbviament, també pressionen els preus de la capital a l’alça; també gentrifiquen, per utilitzar la parauleta de moda.

Tot això perquè ho dic? Doncs perquè aprofitant que estem a les portes d’un canvi polític de gran magnitud, seria una llàstima que no l’aprofitéssim per a afrontar una de les assignatures pendents del país: el reequilibri territorial. Que hauria de passar, no tant per oposar el “rere-país” a la costa sinó per recuperar aquella altra vella idea de la Catalunya ciutat i repartir millor els pols d’interès i activitat. De fet, ja s’està fent. Per manca d’espai físic al terme municipal estricte de Barcelona, i cada cop més  organismes, entitats i empreses d’àmbit nacional tenen la seu en municipis de la primera i segona corona metropolitana. Però no n’hi ha prou, cal anar molt més enllà, superar la serralada prelitoral i arribar a la falda del Pirineu. La millora de les comunicacions permet, ara ja, un país molt més descentralitzat, amb conselleries, facultats, centres de recerca i Institucions diverses repartits per tot el territori. Però això s’ha de posar sobre la taula i reivindicar-ho i si no ho fem els               que vivim a comarques deprimides com el Berguedà, ningú no ho farà per nosaltres.