Adam Majó

Si Berga no existís i  volguéssim construir una ciutat petita a la zona central del Berguedà segur que no la faríem a la falda de la serra de Queralt, amb desnivells incomodíssims i en un espai trencat per les diverses rases que les torrentades han obert al llarg dels segles. No l’hi faríem perquè la normativa (que exigeix rampes de menys del 10%) ens ho impediria i perquè, per sort, ara ja no ens cal aprofitar la muntanya com a baluard defensiu. Aprofitaríem que els camps de conreu i de pastures han perdut valor econòmic i edificaríem  una petita ciutat compacte -i per tant de dimensions més reduïdes-  en algun indret del triangle més o menys planer que dibuixen Avià, Casserres i l’Espunyola.

Però tenim el què tenim, provablement la capital de comarca amb més pujades (les baixades rai!) de la Catalunya vella. No passa res, això té inconvenients però també avantatges i atractius (el clima o les vistes, per exemple). El què és segur, però, és que el desnivell dificulta notablement els desplaçaments a peu i encara més si ho hem de fer amb cadira de rodes, un caminador o un senzill cotxet de portar canalla. Per posar-hi remei, ni que sigui una mica, les ciutats poden intentar dues coses: facilitar al màxim l’ús del vehicle privat per  estalviar-nos caminar o, al contrari, ampliar voreres i rampes de l’única manera que es pot fer, reduint places d’aparcament i carrils de circulació. Al llarg del segle XX, arreu del món es va intentar adaptar la mobilitat interna de les ciutats a l’ús massiu de l’automòbil. Però de seguida –o no tan de seguida- ens vam adonar que això era físicament impossible i que el repte no era tant com fer passar els cotxes pels carrers de la ciutat sinó al contrari,  com evitar que hi circulin. Aquest canvi de paradigma, passar de la cuitat dels cotxes a la ciutat dels vianants, el transport públic i els vehicles amables, no s’ha produït enlloc sense conflicte. En alguns llocs la qüestió es va encarar fa molts anys;  en altres, com a Berga, em fa l’efecte que mai s’ha afrontat de veritat, que tot el què es va fer va ser treure el trànsit d’on literalment no hi cabia  (el carrer major) i poca cosa més. El resultat és que Berga és un desastre per als vianants i una catàstrofe pels que portem cotxet o tenen la mobilitat reduïda, amb molts carrers amb voreres impracticables, amb una de les poques places de l’ajuntament del país on encara s’hi aparca i circula i amb equipaments públics com l’escola de música als quals no es pot accedir a peu si no és a pujant escales o passant per la calçada. Darrerament l’ajuntament  ha invertit en millora de voreres i en rebaixos als passos de vianants. Està molt bé, però no n’hi ha prou, cal afrontar el problema de fons  i resoldre’l de la única forma possible,  traient els cotxes dels llocs on impedeixen transitar a peu amb comoditat i seguretat. Cal eliminar places d’aparcament a l’entorn de Sant Francesc, al carrer del Roser o al capdamunt del passeig de la Pau, per exemple, i ampliar voreres i espai per als vianants.

Els canvis en la mobilitat, ja ho sabem, no surten de franc, generen polèmica, no agraden a tothom ni són entesos a la primera. Per això és en aquest camp on el govern d’Ada Colau està tenint més crítiques i oposició i per això a l’ajuntament de Manresa li costa tant implantar un carril bus que fa més de cinc anys que es va aprovar per ple. Però, ja se sap, qui no vulgui conflicte que s’oblidi de transformar la realitat, i la ciutat.