Adam Majó

Xuts a pals

18 de juliol de 2016
0 comentaris

El Rugbi (encara) és diferent.

 

Fa un mes gairebé 100.000 persones vam reunir-nos al Camp nou per veure un partit de rugbi. Mai al nostre país  ens havíem aplegat tants rugbiaires i mai tampoc enlloc del món un encontre de clubs (6 Nacions i Copa del Món apart) havia reunit tants espectadors presencials. No cal dir que l’ambient abans, durant i després del partit va ser de festa i germanor, no només entre els dues aficions (la del RCT de Toló i la del Racing Metro de París), sinó també entre els milers d’aficionats catalans i d’altres racons de la península o la República desplaçats fins a Barcelona per veure Rugbi de primer nivell. Cançons, disfresses, plats regionals, molta cervesa i cap acritud. El rugbi és així fins i tot amb l’afició més futbolera del món, la francesa.

No obstant això, i malgrat la satisfacció de veure que efectivament el rugbi segueix sent un altre món, contemplant aquells enormes jugadors des del galliner del Camp Nou no vaig poder evitar mirar enrere amb una certa tristesa. Recordava com era aquest esport quan el vaig conèixer, ara fa encara no trenta anys, quan el professionalisme no era permès i tenien tots una feina paral·lela, quan els jugadors tenien vida fora del gimnàs i pesaven 30 kilos de mitjana menys que ara, quan les samarretes de jugar eren inevitablement de màniga llarga i coll amb botons, quan les pilotes eren encara de cuir i, molles, obligaven a jugar al peu i a limitar el nombre de passades, quan abans de començar el partit no hi havia cheers leaders ni  speakers sinó una sòbria banda militar fent un tomb al camp, quan no es participava en les olimpíades (els francesos ho van intentar l’any 24 però els britànics se’n van desentendre), quan al 6 nacions no tenia trofeu perquè no era un campionat sinó un seguit de partits amistosos (però no per això menys lluitats), quan encara es veia amb recel la copa del món per massa competitiva i ordinària (la primera es va jugar l’any 1987) o quan encara no hi havia camps d’herba sintètica i abans d’entrar al vestidor els jugadors anàvem a trepitjar el terreny de joc per saber els tacs que calia dur o el tipus de joc que calia desplegar.

 Ja portem 16 anys de segle XXI i el rugbi encara és un esport diferent als altres.  Abans, però, fa vint-i-cinc anys que semblen un segle, era molt més diferent.

La Pista Castell, de nou.
24.07.2009 | 12.35
Memòria fraccionada
05.12.2008 | 12.49
Foc i fum
28.10.2019 | 9.20

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.