Adam Majó

Xuts a pals

5 de gener de 2016
0 comentaris

Carrer Marcel·lí Massana

Més enllà de l’evident interès per posar en contradicció a la CUP, la força política que governa l’ajuntament de Berga, el cert és que la proposta que ha fet el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs per canviar una trentena de noms de carrers i places de la ciutat ha tingut, si més no, la virtut de generar debat entre els veïns i veïnes. Per una banda revifa l’interminable discussió sobre la càrrega ideològica de llenguatge i la toponímia. Fins a quin punt la denominació religiosa de carrers i  places manté  la seva significació original o aquesta ha quedat relegada amb el pas del temps. Vull dir que, de la mateixa manera que quan parlem del dimarts no pensem amb Mart, el deu romà de la guerra que dona nom a aquest dia de la setmana, tampoc els ateus en hem de sentir especialment preocupats si quedem a la plaça Sant Joan per fer un vermut. El llenguatge és un material necessàriament dúctil i mal·leable i l’ús desgasta implecablement el significat original dels mots. Està bé que ens qüestionem els nom de els coses i està bé que els anarquistes demanin a l’administració, a l’estat, que canvïi nomenclatures, però cal no oblidar que la gent seguirem dient-n’hi com ens donarà la gana  i que els significats són polièdrics i flexibles.

L’altre debat interessant és el d’en Massana, en Panxo. Els cartells enganxats on es reclama un carrer amb el seu nom han reobert, en família i petit comitè, el debat sobre la seva figura. Àngel o dimoni? Heroi de la resistència antifeixista en el moment més difícil o bandoler extorquidor de propietaris i masovers? La llegenda negre promoguda pel franquisme contra l’hagiografia guerrillera. Segurament ni una cosa ni l’altre. Segurament es tractava d’un honest i valent lluitador llibertari i antifranquista que en algunes ocasions -la guerra això ja ho té- va confondre l’interès personal amb el de la causa i va perdre de vista la necessària proporcionalitat entre fins i mitjans. Ni tant sols deu ser certa la història de la ronda que deixà pagada als guàrdies que el perseguien, una llegenda idèntica a la que s’explica d’altres guerrillers de l’època d’altres racons d’Europa. Tant se val, allò important no és tant el personatge en sí mateix, amb flaqueses, mancances i contradiccions com tothom, sinó allò que simbolitza i representa: la resistència antifeixista des del mateix endemà de la victòria franquista. En Massana es mereix un carrer no perquè fos una excel·lent persona (que potser sí, és igual) sinó perquè ens recorda que aquest poble no va ser mai del tot vençut, que del primer fins al darrer dia, el franquisme va tenir al davant homes i dones disposats a plantar-li cara. Siguem conscients, però, que d’aquí a cent anys només quatre lletraferits sabrà què havia estat el maquis, igual que ara ningú recorda perquè el barri de la piscina es diu de Tossalet de les  Forques i perquè a la bandera que treuen per festes hi figura la creu de Borgonya dels Carlins.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.