Adam Majó

Xuts a pals

5 de juny de 2014
2 comentaris

Un segon front que va arribar molt tard

Un dia d’estiu es pot anar de la platja de Sant Aubin sur Mer (rebatejada com a Sword) fins a la ciutat de Caen en un agradable passeig matinal per la vora del canal. L’any 1944 britànics i canadencs tardaren dos mesos justos a fer aquest mateix recorregut. Aquesta dada és prou significativa de la duresa dels combats de la batalla de Normandia que es va iniciar un 6 de juny d’ara fa setanta anys amb 5 desembarcaments anfibis precedits per tropes aero-transportades i paracaigudistes. No seré jo, per tant, qui posi en questió la complexitat de l’operació ni el sacrifici d’aquells que hi van prendre part. Sí que sembla oportú, però, ara que veurem a reines i presidents commemorant els fets, recordar com de tard va arribar aquest segon front, a quins interessos responia aquest retard i qui n’hagué de pagar el preu.

És bo de recordar que l’1 de setembre de 1939 l’Imperi Britànic i la República (que també imperi) Francesa van declarar la guerra a una Alemanya que aleshores combatia a Polònia, a l’est, i que si en molt pocs dies haguessin passat de les paraules als fets potser l’anomenat tercer Reich no hagués suportat fer la guerra en dos fronts i el conflicte s’hagués solucionat abans de Nadal. En lloc d’això, van deixar caure Polònia i van mantenir durant 7 mesos -fins a l’invasió de França- l’anomenada Drôle de guerre (guerra de broma) o Phoney war  (falsa guerra) amb la inútil esperança d’arribar a alguna mena d’acord que evités el vessament de sang pròpia. És cert que els exèrcits britànic i francès no estaven especialment ben preparats per enrar en combat i que el record de la terrible guerra del 14 era encara molt present en una població obertament pacifista. I tampoc podem oblidar que el pacte de no agressió entre nazis i soviètics donava a l’esquerra obrerista  francesa i al laborisme britànic una bona excusa per defugir el conflicte bèlic. No obstant això, sembla evident, veient el què va passar després, que es va deixar passar una bona ocasió d’esclafar la bèstia quan encara era relativament d’evil i menuda.

Deixada passar la primera oportunitat d’obrir un segon front a l’oest del Rin, la següent no sorgeix  fins un any més tard de l’armistici francès, el 22 de juny de 1941 amb la declaració de guerra del Reich a la URSS i l’inici de l’operació Barba Roja. Malgrat això, aquest segon front que havia d’arribar per mar no es formalitzà fins tres anys més tard, quan l’empenta de l’exèrcit roig amanaçava a arribar, no a Berlin, sinó a París mateix. Tres anys en els quals la Unió Soviètica va veure com la maquinària de guerra al servei dels nazis arribava a Moscou, assetjava Leningrad, destruïa Kiev, arrasava la part més poblada del seu territori i provocava més de 20 milions de morts. Mentre la URSS resistia gairebé en solitari contra la Whermacht i els seus aliats, americans i britànics combatien en batalles dures però relativament menors (en nombre de víctimes) al pacífic o al Nord-Àfrica i avançaven a pas de tortuga per la penísula itàlica a partir de l’estiu del 43. Tant lentament pujaren per la bota que quan es va signar la rendició final, el 9 de maig del 45, bona part del nord d’Itàlia era encara en mans alemanyes. 

Res, que sí, que glòria als herois de Normandia, però no tanta pels seus líders polítics i militars que van preferir que es dessagnessin els pobles de l’antic imperi Rus abans de sacrificar a la seva pròpia gent i que no es van decidir actuar fins que no van veure perillar l’esfera d’influència a la qual no tenien intenció de renunciar.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. No crec que fos una estratègia planejada. Els britànics prou feina tenien, els americans voleien tenir l’esquena coberta i potser van castigar el pacte Molotiv-Ribbentrop que va ser 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.