Adam Majó

Quan l’any 1953 Fred Zinnemann va solicitar col·laboració a l’exèrcit dels Estats Units per rodar una adaptació de la novel·la d’en James Jones From here to eternity, va haver d’acceptar tres restriccions del guió: 1. No hi podien sortir escenes de tortura i maltractaments a la presó militar. 2. L’oficial corrupte havia de ser adequadament castigat. 3. El desertor havia de tornar a la caserna en saber que els japonesos estaven atacant la base (Pearl Harbor, desembre de 1941). Els militars podien admetre que hi havia casos com el d’en “Fatso”, el sergent penitenciari maltractador interpretat per l’insuperable Ernest Borgine, però no podia permetre que d’això se’n fes espectacle. Podien acceptar l’existència d’oficials corruptes, però havia de quedar clar que tard o d’hora eren enxampats i castigats. I podien arribar a reconèixer que hi havia algun desertor entre els seus homes, però no podia ser per covardia ni per manca de patriotisme, sinó per amor, per lleialtat a un amic o per algun problema amb la justícia, o per tot plegat, com en el cas d’en Robert E. Lee Prewitt (Montgomery Clift).

Tres limitacions que no lleven ni una engruna de sentit a una de les pel·lícules claus del Hollywood de post-guerra i a una de les que millor han aconseguit reflectir l’ànima i les contradiccions de l’home -gènere no espècie- del segle XX. Poques obres se’n surten tan bé alhora de retratar els dubtes, els anhels, les pors i les contradiccions masculines modernes. L’home de From here to eternety ja no és l’heroi arquetípic de les pel·lícules de propaganda bèlica de ben pocs anys enrere (l’Errol Flinn de Objective, Burma! per entendre’ns). Aquí és un ésser vulnerable i desorientat que cerca refugi en els companys i el companyerisme (aquí és el regiment, però podria ser l’equip, la colla del bar o de de feina…) i pateix amb la dificultat d’haver d’escollir entre la fidelitat al grup (gran escena, la del blues i la borratxera) i l’alternativa familiar nuclear. Al costat d’aquesta cruïlla hi apareix l’altra gran amenaça, la pressió per l’estatus, per guanyar diners, per ascendir socialment, il·lustrada amb els casos d’en Prewitt, el boxejador que vol deixar-ho i no li ho permeten, que vol quedar-se a l’exèrict però la seva nòvia, Alma aka Lorena (Donna Reed), li insisteix que es busqui una feina més ben pagada, i en el del sargent Warden (Burt Lancaster) a qui una dona ben situada, Karen Holmes (Deborah Kerr), posa com a condició per iniciar una relació estable que assoleixi el grau d’oficial.

S’acostuma a recordar aquesta pel·lícula pel mític petó a la platja, una de les primeres escenes en els que la càrrega eròtica la posa sobretot ell, el cos nu d’en Burt Lancaster, més que no pas el banyador llarg i recatat de la Deborah Kerr, i també en això aquesta pel·lícula va voler trencar clixés.

Baixeu-vos-la, aneu a la filmoteca quan la facin, o compreu-vos-la fins i tot, i convideu a veure-la a les vostres germanes, nòvies, esposes, filles, mares i amigues, segur que hi aprendran alguna cosa.