Adam Majó
Xuts a pals
25 d'octubre de 2011
1 comentari
Bombes
Sir Arthur Trevor Harris, més
conegut com a Bomber Harris (Harris el
bombarder) o Butcher Harris
(Harris el carnicer) fou el mariscal en cap de l’aire de les forces àrees
britàniques, la RAF, durant la segona guerra mundial que passarà a la història
com el planificador i executor d’una nova tàctica de guerra que fins aleshores
només s’havia provat de forma puntual i a petita escala, a Guernica, a
Barcelona, a Varsòvia, a Rotterdam, a Coventry o a Londres. M’estic referint,
evidentment, al bombardeig sobre població civil urbana, sobre les ciutats, com
a arma de guerra per trencar la moral i la reraguarda de l’enemic. L’any 1942,
abans de Stalingrad i El-Alamein, quan els aliats ja portaven tres anys de
derrotes continuades, el govern del Regne Unit i l’Imperi Britànic, amb
Churchill al capdavant, va prendre una decisió militar de gran trascendència
que ha tingut continuïtat en la majoria de conflictes bèlics posteriors. Va
decidir que calia bombardejar les ciutats alemanyes, no només 1es àrees
industrials i les bases militars, sinó també els centres, els barris, els
monuments històrics, tot. Es tractava de no deixar pedra sobre pedra,
d’arrasar les ciutats per tal de desfer la voluntat de combat i de resistència
de l’enemic. Com deia ell mateix, els Nazis van entrar a la guerra pensant que
només ells serien capaços d’atacar a la població civil, que ningú més
s’atreviria a fer-ho. En Harris s’encarregaria de destrossar aquesta teoria i
de fer-los entendre que ells també estaven disposats, si calia, a la guerra
total.
conegut com a Bomber Harris (Harris el
bombarder) o Butcher Harris
(Harris el carnicer) fou el mariscal en cap de l’aire de les forces àrees
britàniques, la RAF, durant la segona guerra mundial que passarà a la història
com el planificador i executor d’una nova tàctica de guerra que fins aleshores
només s’havia provat de forma puntual i a petita escala, a Guernica, a
Barcelona, a Varsòvia, a Rotterdam, a Coventry o a Londres. M’estic referint,
evidentment, al bombardeig sobre població civil urbana, sobre les ciutats, com
a arma de guerra per trencar la moral i la reraguarda de l’enemic. L’any 1942,
abans de Stalingrad i El-Alamein, quan els aliats ja portaven tres anys de
derrotes continuades, el govern del Regne Unit i l’Imperi Britànic, amb
Churchill al capdavant, va prendre una decisió militar de gran trascendència
que ha tingut continuïtat en la majoria de conflictes bèlics posteriors. Va
decidir que calia bombardejar les ciutats alemanyes, no només 1es àrees
industrials i les bases militars, sinó també els centres, els barris, els
monuments històrics, tot. Es tractava de no deixar pedra sobre pedra,
d’arrasar les ciutats per tal de desfer la voluntat de combat i de resistència
de l’enemic. Com deia ell mateix, els Nazis van entrar a la guerra pensant que
només ells serien capaços d’atacar a la població civil, que ningú més
s’atreviria a fer-ho. En Harris s’encarregaria de destrossar aquesta teoria i
de fer-los entendre que ells també estaven disposats, si calia, a la guerra
total.
Una part del resultat segur que l’heu vist en fotografies i filmacions:
ciutats completament destruïdes amb els edificis ensorrats o convertits en
esquelets. El què potser no heu vist són les imatges dels morts, del mig milió
de persones que es calcula que van morir en aquests raids aeris continuats, la
majoria no combatents, dones, nens i gent gran, jueus i desertors amagats
inclosos. Si els soviètics no practicaren aquesta tàctica no fou per un excés
d’escrúpols de consciència sinó perquè hagueren de prioritzar la fabricació de
carros de combat i artilleria per expulsar als invasors del seu enorme
territori, mentre que la Indústria nord-americana subministrava els avions i els
milers de tones de bombes necessàries per a dur a terme les idees d’en Harris.
ciutats completament destruïdes amb els edificis ensorrats o convertits en
esquelets. El què potser no heu vist són les imatges dels morts, del mig milió
de persones que es calcula que van morir en aquests raids aeris continuats, la
majoria no combatents, dones, nens i gent gran, jueus i desertors amagats
inclosos. Si els soviètics no practicaren aquesta tàctica no fou per un excés
d’escrúpols de consciència sinó perquè hagueren de prioritzar la fabricació de
carros de combat i artilleria per expulsar als invasors del seu enorme
territori, mentre que la Indústria nord-americana subministrava els avions i els
milers de tones de bombes necessàries per a dur a terme les idees d’en Harris.
L’altre efecte del seu pla fou la
contribució decisiva en la derrota de l’anomenat Tercer Reich i en
l’alliberament de dotzenes de pobles sotmesos (també, paradoxalment, els de
l’Imperi britànic). En les guerres, en els conflictes armats, sempre hi moren
innocents. És tant injust i monstrós com inevitable. El que cal evitar és
precisament això, el conflicte, i la millor manera de fer-ho és respectant la
voluntat i els drets dels pobles i les persones, donant-los la oportunitat
d’escollir.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si no és pels russos encara estarien bombardejant Alemanya.
Els bombardejos que van fer mal a la indústria alemanya i a l’esforç de guerra van ser els diürns dels americans, sobretot a les comunicacions i a la indústria del petroli.
Van ser molt poc útil, a costa de moltes baixes pròpies i massa baixes civils.
Aquest militar va deure asseure’s en Nuremberg, com altres militars aliats, però ja sabem : Vae victis