En el fons preval la idea que
no hi ha partits amistosos, en tots cal esforçar-se al màxim per la victòria,
però, alhora, tots ho són, perquè
compartir el terreny de joc i el tercer temps és, en si mateix, un acte
d’amistat. Des d’aquest punt de vista, no lluitar com si t’hi anés la vida per
la victòria, durant els 80 minuts de joc, no es considera acceptable, però
donar excessiva importància a aquesta mateixa victòria, o derrota, un cop
l’arbitre a xiulat el final, està, també, del tot fora de lloc.
Dic tot això perquè seria un
error que algú confongués els parits que juga l’equip de Catalunya de Rugby, com
el d’aquest diumenge passat contra Suècia, amb la costellada de la selecció catalana d’altres esports.
La importància i la significació de les diferents competicions no són comparables.
I per això mateix, mentre lluitem, perquè hi tenim dret, per la readmissió de
la FCR com a membre de ple dret de la FIRA, no hem de veure aquests partits
concertats com un trist succedani de la competició oficial, sinó com la
oportunitat de bastir un equip que ha de representar la Federació i el país i
que ha de ser molt més que una simple selecció puntual de jugadors, per
esdevenir un a formació amb un estil de joc determinat, amb uns lideratges
consolidats i amb un treball
constant i de repartit al llarg de la temporada. Aquesta llibertat
alhora d’establir encontres internacionals pròpia del Rugby, permet, també,
fer extensiva la convocatòroia a catalans que no provenen de les quatre
províncies estrictes, sinó, per exemple, de la comarca del Rosselló.
En aquest sentit, malgrat el
resultat final (17-24), el que vam veure diumenge a Sant Boi, tant sobre la gespa com a
la graderia, camina en la bona direcció.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!