Fer por

De les classes socials, i més concretament de la classe treballadora, ja no se’n parla tant com abans. De fet és evident que són moltes les coses que han canviat des de mitjans del segle XIX, quan es va començar a utilitzar aquesta terminologia. Els treballadors, els obrers, ja no són aquella massa àmplia i homogènia, lligada directament a l’activitat industrial i predominantment masculina (i masclista, per què no dir-ho), que compartia condicions de vida i referents culturals gairebé idènitcs i que, més enllà de la ideologia política de cadascú, era molt conscient de la seva pròpia existència com a classe social diferenciada, i oposada, a les altres. I amb el temps, també hem descobert que el seu paper com a motor de transformacions socials, la seva suposada missió històrica, no era tant esquemàtica ni evident com alguns havien pronosticat. Tot això és cert, però també ho és que, malgrat l’extraordinària heterogeneïtat de condicions de treball; malgrat que hi ha assalariats que cobren sous astronòmics i empresaris que malviuen per tirar endavant; i malgrat que en determinats moments , els darrers anys per exemple, la conjuntura econòmica ha permès que molts treballadors, en països com el nostre, poguéssin accedir, ni que fos a base d’hores extres, a un nivell de vida (de consum, pròpiament) que fins aleshores estava restringit a les anomenades classes mitjanes i altes; malgrat tot això, s’equivoquen, penso, els que parlen de la desaparició de les classes socials.

Parlar de classe treballadora, formada per tots aquells, i aquelles!, que depenen fonamentalment de la seva força (física o intel.lectual) per guanyar-se la vida i que no detenten el control  dels mitjans de producció  ni l’accés als centres de decissió centrals,  segueix sent, a principis del s XXI, indispensable si el què pretenem és explicar el món en el que vivim.
I la  classe treballadora, complexa i contradictòria, però lligada encara per interessos comuns, ha tingut hiostòricament una eina bàsica per demostrar la seva força: la unitat i la mobilització. Amb un objectiu clar, no ens hem pas d’enganyar, fer por, fer entendre als poderosos, que no aconseguiran superar un determinada conjuntura històrica sinó renuncien a tots, o alguns, dels privilegis acumulats.
Feta aquesta introducció, diguem-ne teòrica, arribem per fi a l’objectiu de l’escrit: Aquest any, després de més de deu sense fer-ho, hi tornarà haver manifestació del primer de maig a Manresa. En l’actual situació econòmica i social i en un moment de canvis inevitables,  no ens podem permetre el luxe que no sigui un èxit incontestable. Cal, ara, fer por, ni que sigui una mica.

Afegeix un comentari