Adam Majó

    Si bé la durada estricte d’un partit de Rugby és de 85-90 minuts, per als jugadors i les persones directament implicades en el joc, el ritual és bastant  més llarg. S’acaba una bona estona després que l’arbitre hagi xiulat la fi del partit, quan els dos equips s’acomiaden després d’haver compartit unes cerveses i alguna cosa de menjar. És l’anomenat tercer temps. I tot plegat haurà començat molt abans, quan l’equip arribat de fora es dirigeix al terreny de joc abans d’entrar al vestuari. Una curta passejada per la gespa permet a entrenador i jugadors prendre algunes decisions en funció de l’estat del camp: per jugar a la ma o al peu, per davantera o a la línia, xutant a pals o buscant l’assaig, calçant tacs llargs, curts o de plàstic… No és el mateix jugar amb l’herba alta que segada arran, ni amb el camp tou perquè ha plogut o dur perquè ha glaçat, no té les mateixes característiques un camp on s’hi juga i entrena poc, que un de sobre-utilitzat, amb clapes de sorra o fang abundant. Sens dubte totes aquestes variables afegeixen dificultat al joc, però formen part de la cultura del Rugby i ens recorden que tot plegat va començar com un intent per regular i atenuar les baralles col.lectives entre joves de pobles, ciutats o barris diferents. L’esport com a succedani de la lluita i el terreny de joc com a descendent civilitzat del camp de batalla.

 Doncs bé, a Catalunya ja hi ha un camp de rugby de gespa artificial i em temo que aviat n’hi haurà més. Sembla que aquest esport tampoc ha evitat la febre de l’herba de plàstic que s’extèn per tot el país. D’acord que té algunes avantatges: hi ha menys lesions i permeten més hores d’ús de la instalació. I d’acord que a la nostra latitud la gespa natural és costosa de mantenir, però el dia que tots els camps de futbol, tots els terrenys de joc, siguin exactament iguals, l’esport més popular del planeta haurà perdut una part de la seva complexitat. De la mateixa manera que el dia que substitueixin l’arbitre, per una pilota amb sensors, unes càmeres i un ordinador central, el futbol serà més exacte, però també molt més avorrit.

 Si el futbol és universal és perquè, tot i mantenir unes normes comunes, s’adapta bé a l’especificitat de cada lloc. No juga igual el nano que s’entrena en una platja del Brasil que el que ho ha fet en un camp d’herba molla de l’Europa central o en un tros de carrer d’un barri de Buenos aires. L’anomenat factor camp no és  només l’efecte de la presència del públic, sinó també la relació entre el jugador i aquells 700 metres quadrats de terreny que , fins que va arribar la gespa artificial, eren únics i irrepetibles.